Els Ports de Tortosa-Beseit o com les terres de frontera-frontissa són aprofitades per la insurgència armada

Les relacions de causa-efecte en història solen ser molt complexes. A les causes i efectes que tenen una relació immediata i directa s’hi ha de sumar altres casuístiques de diferents tipus. De la mateix manera, d’aquestes causes se’n poden derivar diversos efectes. La identificació d’aquestes tupides xarxes de relacions de causa-efecte és una part fonamental de l’aproximació científica a la història.

En aquest sentit al meu llibre Guerrillers i bandolers als Ports de Tortosa-Beseit intento fer una humil aproximació a la xarxa de causes que van incidir en el fenomen bandoguerriller o guerribandoler que s’hi produeix al llarg dels segles XIX i XX. Tots els factors en joc fan d’aquest territori un exemple paradigmàtic d’espai insurgent de llarga durada, com diu González Devis.

Aquesta situació de frontera i frontissa ha estat essencial a l’hora d’explicar la importància del fenomen guerribandoler al llarg dels temps i no només als segles XIX i XX

Entre aquesta xarxa de factors hi podem comptar la situació de misèria econòmica i social, les condicions abruptes i esquerpes del relleu, l’empobriment degut a la deficient introducció i consolidació del liberalisme a l’estat i al territori en particular, els personatges i les institucions presents al territori que faciliten el fenomen, l’escassa densitat de població i la tradició d’un poblament dispers, la falta d’interès de les forces ocupadores en controlar efectivament el territori, etc.

Sense voler anar en contra del principi que explica que els fets i els fenòmens històrics són conseqüència de la incidència interrelacionada de diversos factors, voldria incidir aquí en la importància de la situació fronterera del territori: els Ports estan situats a la cruïlla dels tres regnes peninsulars que conformaven l’antiga Corona d’Aragó i, a la vegada, són la frontissa d’aquests regnes, en el sentit que els uneixen i vertebren. Aquesta situació de frontera i frontissa ha estat essencial —com intentaré argumentar— a l’hora d’explicar la importància del fenomen guerribandoler al llarg dels temps i no només als segles XIX i XX.

Les línies de frontera comporten sempre la creació de regions transfrontereres que solen estar en una posició perifèrica respecte dels centres polítics dels quals depenen, ja sigui d’estats o de regnes tradicionals com és el nostre cas. Alhora, però, s’hi mantenen uns lligams importants, els efectes dels quals són variables segons el lloc i el moment; per tant, és difícil establir-ne una llei general.

Pel que fa al cas concret d’estudi, la regió transfronterera és, sobretot, el resultat d’una jurisdicció eclesiàstica anterior a la creació de les fronteres entre els antics regnes medievals. Ens estem referint a la diòcesi de Tortosa, una diòcesi que fins el període 1956-1960 s’estenia entre els tres regnes i des de llavors, encara que reduïda, només entre Catalunya i el País Valencià.

Sense entrar en la història de la formació de la diòcesi tortosina i el seu paper en el repoblament cristià, tant a la part de la Catalunya Nova com al Regne de València, voldria insistir en la transcendència social de la diòcesi en la conformació d’un territori unit i homogeni, avalat per una varietat dialectal i uns costums semblants (jota, gastronomia...), amb una interrelació humana a tots els nivells (matrimonis, festes, tradicions...) que es dona des d’abans de la mateixa creació de la diòcesi i que podríem remuntar fins a la mateixa Ilercavònia.

És evident, però, que les diferents divisions administratives començant per les dels tres regnes històrics, però sobretot la provincial de Javier de Burgos en època liberal i la de les comunitats en època actual ha tingut, com diu Pradilla i Cardona, una influència decisiva a l’hora de matisar les adhesions emocionals d’un col·lectiu que compartia referencialitat territorial durant segles. Però, al mateix temps, la vigència de l’ordenació eclesiàstica diocesana, contravenint tossudament la lògica demarcativa de l’administració pública, esdevé un indicador clar de l’existència d’una àrea de relacions econòmiques i culturals plenament consolidada.

Durant la nefasta implantació del liberalisme a l’estat, i especialment a la diòcesi tortosina, es configura una aliança entre carlisme i bisbat que és una de les claus del manteniment de la llarga solidaritat històrica del territori. I és aquí on vull arribar!

La força del carlisme i de bona part dels bandits socials que es donen entre les diferents guerres carlistes és perquè aquests són conscients, molt abans que els seus enemics, que han de considerar el territori com un tot indivisible i que han d’aprofitar la feblesa dels seus enemics (exèrcit liberal, Guàrdia Civil, etc.) entestats a fer servir les noves divisions liberals, ja fossin les províncies, les capitanies generals, o qualsevol altra divisió territorial. Fins que aquests enemics no van ser conscients que la seua tossuderia els lligava de mans i peus i van passar a considerar el territori com un tot no se’n van sortir i van ser incapaços de doblegar carlistes i bandolers, molt inferiors en nombre i en mitjans tècnics.

Això, però, no era la primera vegada que succeïa. Ja en èpoques medieval i moderna les bandositats i els simples bandolers s’aprofitaven de les diferents normatives que emanaven dels diferents furs. A la vegada, s’aprofitaven del seu coneixement de territori, però sobretot de les aliances personals, familiars i clientelars que tenien al llarg de tot el territori diocesà, per passar d’un costat a l’altre del riu Sénia, del Bergantes o del mateix Ebre, en busca d’un refugi segur que, inevitablement, eren les formacions muntanyoses dels diferents regnes, especialment aquelles que compartien: els Ports. Els caps carlistes i els caps dels bandolers, protagonistes del meu llibre, segur que van prendre bona nota de la lliçó històrica que havien sentit a la vora del foc.

Així doncs, sembla evident que els nostres avantpassats s’han aprofitat de la doble condició del nostre territori, frontera i frontissa, a banda de la seua especial orografia, per intentar arranjar els moments històrics de penúria econòmica i social i de pèrdua de control polític i ideològic. I aquí ve la reflexió final: estem davant, o no, del factor secular més transcendent que ha condicionat el caràcter insurgent (i fins i tot bel·licós) de la gent del nostre territori?

GONZÁLEZ DEVÍS, R. (2017). Tragèdies silenciades. Repressió franquista i maquis a les comarques del nord del País Valencià. Castelló: Història-memòria, Universitat Jaume I.

PRADILLA CARDONA, M.A. (2014). “Dinàmiques sociopolítiques i procés d’estandardització a les comarques de la diòcesi de Tortosa”. Caplletra, 57, pp. 95-127.

SÁNCHEZ CERVELLÓ, J. (2001). Conflicte i violència a l’Ebre. De Napoleó a Franco. Barcelona: Flor del Viento ediciones.

―(2015). Les guerres napoleònica i carlistes a la frontera de Catalunya, el País Valencià i Aragó (1808-1936). Benicarló: Onada Edicions

VEGA CASTELLVÍ, X. (2017). Terres de l’Ebre, frontera i frontissa. Lleida: Pagès editors.

Ferran Grau Verge

Centre d'Estudis d'Ulldecona