Ensenyament i patrimoni van lligats a la llengua del país

Cada dia que passa estic més persuadit que el patrimoni, la seua inclusió en el currículum educatiu, esdevé fonamental per preservar la nostra cultura d’invasions foranes, allunyades d’arrels de quilòmetre zero i colonitzadores.

L’educació és el punt en què decidim si estimem prou el món per assumir una responsabilitat i salvar-lo d’aquesta ruïna en què ens hem situat i que convé aturar perquè no resulte inevitable. També decidim si estimem les generacions de demà, per no llançar-les a sobreviure amb els seus propis recursos, ni llevar-los l’oportunitat d’emprendre nous camins.

No resulta fàcil i, com diria la mestra i pedagoga Carme Miquel, «ser mestre o mestra és identificar els conflictes pròxims o llunyans i transmetre una cultura de pau i de defensa dels drets humans». Per a aquesta mestra i pedagoga valenciana la nova escola del nostre àmbit lingüístic ha d’educar en la solidaritat i posar en pràctica el fet de compartir i el treball cooperatiu.

Cada dia hi ha més persones que sabem que el nou ensenyament és anar moltes vegades a contracorrent de les propostes de determinants mitjans de comunicació o de grups de pressió i de corrents socials que fomenten la competitivitat, la irracionalitat, la vulgarització i la banalització d’aspectes importants de la vida.

L’escola que volem ha de tenir en compte el territori i ha de saber crear ocasions d’aprenentatge significatiu, vital i experimental, i això sols és possible acceptant que les escoles i els centres educatius són laboratoris on s’assagen experiències pedagògiques molt variades, alternatives i projectes col·laboratius.

Hi ha un element clau que no convé perdre de vista: la innovació educativa fonamentada sobre la geografia humana, física i social que recorda el patrimoni cultural, lingüístic i de costums. Sols d’aquesta manera, obrint les finestres d’escoles i instituts a la realitat que els envolta, podrà la nova escola que albirem des dels centres d’estudis i instituts locals i comarcals ajudar l’alumnat a aconseguir la millor versió de si mateix.

Instituts i centres d’estudi són testimoniatge de la necessitat de col·laboració, participació, implicació i complicitat que convé desenvolupar en l’escola de demàDes de la nostra posició com a membres d’aquesta estructura social i cultural que són els centres d’estudis locals i comarcals sabem de les febleses i fortaleses de l’escola de hui i coneixem el seu potencial investigador. I és per això que convé assentar els canals de col·laboració entre aquesta i l’altra banda de la finestra, per deixar que el vent fresc de la societat i de les organitzacions que es preocupen pel patrimoni tinguen un paper definit dins de les aules.

Instituts i centres d’estudi locals o comarcals són testimoniatge de la voluntat de col·laboració, participació, implicació i complicitat que convé desenvolupar dins del que s’ha convingut a anomenar «la nova normalitat» de l’escola de demà.

Una «normalitat» que ha de passar també per desenvolupar el paper socialitzador de l’educació i el que suposa per a la consecució d’un món millor, perquè l’escola catalana ha de saber educar per a la salut, per al benestar, per a la tolerància, per a la justícia, per a la igualtat, per a la ciutadania, per a la solidaritat, per al respecte dels dret humans, per a la convivència i per a la vida.

Necessitem, en acabar aquest temps de pandèmia, una educació inclusiva, innovadora, intercultural, laica, plurilingüe, coeducativa, democràtica, emancipadora, emocional i equitativa. Sols d’aquesta manera aconseguirem una societat equilibrada, culta i espavilada. Si ha d’arribar un altre temps de pandèmia ens vindrà molt bé aquest disseny i més encara si aquesta escola a què aspirem vehicula tot el contingut en la llengua originària del país en què es troba radicada; qualsevol 25% no és més que una nova imposició dels estats que, creient-se forts, tan sols mostren la seua feblesa, a base de lleis i normativa destrellatada.