UN PROJECTE PER A VALLMANYA

El passat 15 de gener ens vam trobar un grapat d’estudiosos a Alcarràs per parlar de la casa de Vallmanya, la històrica finca de la família Macià-Lamarca, per posar-la en valor i proposar-ne usos turístics i patrimonials. La plataforma #SalvemCasaVallmanya fa temps que posa el crit al cel per l’estat ruïnós de l’antiga casa d’Agapito Lamarca, abandonada des de fa anys i sense cap perspectiva de futur raonable. En la trobada a Alcarràs van parlar Joan-Ramon González, que va situar la finca en el seu context patrimonial i arquitectònic; Josep Joan Mateu, el qual parlà sobre la història de l’arribada de l’aigua del Canal Aragó-Catalunya a Vallmanya; Quintí Casals, que va repassar diversos episodis històrics de les famílies que l’habitaren; i un servidor, que proposà tres rutes que tenen la casa de Vallmanya com un dels llocs clau per on passar.

Una primera ruta, la del Francesc Macià internacional, mereixeria una mirada europea i americana per tots els llocs per on sabem que va haver de viatjar en la seva condició d’exiliat. Des de la Catalunya del Nord (Perpinyà, Prats de Molló) fins als Estats Units d’Amèrica (Nova York), passant per França (París), Bèlgica (Brussel·les), Alemanya (Berlín), Rússia (Moscou), l’Uruguai (Montevideo), l’Argentina (Buenos Aires, Mendoza), Xile (Valparaíso) o Cuba (L’Havana). Macià era un polític de valors universals i d’acció global. Faríem bé de no oblidar-ho.

Una altra ruta Macià ha d’incloure el Pla de Lleida com un territori privilegiat curull de la memòria republicana on ja hi ha localitzats diversos espais de memòria susceptibles de formar part de la mateixa xarxa. Així trobem que als diversos espais de la ciutat de Lleida caldria sumar-hi la casa de Vallmanya, el dipòsit de Puigverd de Lleida, la fàbrica d’Alfarràs, l’Espai Macià de les Borges Blanques i el pont nou de Seròs, i malgrat que ja constitueixen un bloc compacte al voltant de la figura de Macià, seria oportú afegir-hi l’Espai Companys del Tarròs i el Centre d’Interpretació Ermengol Piró d’Alcoletge, entre d’altres.

Hem de començar a articular una proposta memorial complexa, que tingui en compte diversos espais gestionats amb autonomia però que treballin en xarxa

D’altra banda, la ciutat de Lleida compta amb nombrosos espais de memòria vinculats a Macià i a la història del republicanisme català. Des de la desapareguda «casa dels ferros» del carrer Canonge Gonzàlez, fins al camí de la Mariola on Macià anava a caminar tot sovint i que si se segueix porta directament als terrenys de Montagut i Vallmanya, al terme d’Alcarràs. A més, caldria tenir en compte la Seu Vella, on Macià exercí de cap del cos d’enginyers, n’aixecà un plànol i fins i tot hi visqué amb Eugènia Lamarca mentre feien obres a la casa del seu sogre. Però tampoc hem d’oblidar el Casino Principal, on el militar i diputat participà en els debats polítics del moment; l’edifici de Joventut Republicana, que fou la base social del seu projecte polític; o la petita avinguda Francesc Macià en direcció a l’estació de trens, on hi ha fotografies in situ d’alguna de les seves visites com a President. Se’n podrien afegir més, com la casa de la família d’Humbert i Màrius Torres, la de Salvador Seguí o la de Joaquim Maurín, a més del Liceu Escolar o el camp d’esports de Joventut.

En definitiva, hem de començar a articular una proposta memorial complexa, que tingui en compte diversos espais gestionats amb autonomia però que treballin en xarxa, emmirallats amb la feina que fan institucions internacionals de referència com el Museo de la Memoria de Xile, o, més a prop, el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE). Aquest darrer gestiona cinc centres d’interpretació, dos memorials i una vintena d’espais històrics i de memòria que atreuen 10.000 visitants cada any. Les terres de Ponent tenen una oferta única vinculada a la memòria republicana i democràtica i caldrà posar fil a l’agulla per salvar la casa de Vallmanya i integrar-la en una xarxa que permeti preservar-la i posar-la en valor. Podria dir que Francesc Macià i Eugènia Lamarca bé que s’ho mereixen, però penso que —i els dos hi estarien d’acord— cal pensar en el futur i preguntar-nos si ens imaginem Vallmanya com un munt de pedres enrunades víctimes de l’especulació o bé com un espai memorial viu i amb impacte turístic, econòmic, cultural i patrimonial inserit en un entorn ecològic privilegiat. La meva resposta la tinc ben clara.

 

Marc Macià Farré, historiador