50 anys del sufragi femení a Andorra. Una expressió del maig del 68 andorrà

El Principat d’Andorra és un país de dimensions reduïdes, que durant anys va restar aïllat, però amb un sistema polític propi. La seva trajectòria no es pot comparar amb la dels països veïns, de dimensions molt més grans.

L’any 2019 es van commemorar els 600 anys del Consell de la Terra (1419), precedent del Consell General actual, o sigui, el Parlament andorrà, documentat amb l’acceptació dels coprínceps de la petició dels andorrans per reunir-se en consell i per tractar els assumptes generals de la Terra. Tot i així, ja es té constància de reunions en assemblea des de poc després de la signatura dels Pariatges el 1278 i del fet que els Comuns ja es reunien per tractar temes d’àmbit comunal des de molt abans.

En aquestes reunions hi assistien els caps de casa, que eren l’autoritat sobre tota la família i requeia en l’hereu o la pubilla. Antigament, el dret a vot i a ser elegit l’exercien les cases fortes, de manera que en quedaven excloses les altres. A partir del 1866, tots els caps de casa van tenir aquest dret. Si en una casa moria el cap, la vídua en feia les funcions, perquè els drets polítics corresponien a la casa.

Als anys trenta la voluntat de participació i d’adquisició de drets que es vivia a l’entorn europeu va arribar també a Andorra, i els joves van exigir drets polítics encara que no fossin hereus. El 1933 es va assolir l’obtenció del sufragi universal masculí per a tots els homes majors de vint-i-cinc anys, cabalers inclosos. Aquests drets es van anul·lar el 1941 i van ser retornats l’any 1947, per exigència del copríncep De Gaulle.

Amb el creixement de la població i els canvis econòmics dels anys seixanta, coincidint amb la tornada al país de dones que havien marxat a França i la influència de les mestres del sistema educatiu francès a Andorra, es va produir un moviment de dones, amb alguns homes, amb l’objectiu de sol·licitar el dret de sufragi femení. Les dones andorranes volien aconseguir, a més d’aquest, altres drets. Tot i que podien obrir un compte bancari sense la signatura del marit, no podien fer tràmits com sol·licitar soles el permís d’obres de la casa o gestionar el negoci, propis de la dona, herència de la família. A més, només la pubilla de la casa podia donar la nacionalitat al marit estranger; si hi havia més filles, els seus marits forans i els fills no podien ser andorrans.

Finalment, el dret de sufragi femení actiu va arribar el 14 d’abril del 1970

Per tal de trobar arguments per convèncer els Consellers Generals d’aquell moment per a elaborar una llei que fos aprovada pels coprínceps que ho permetés, es feren reunions privades als domicilis, atès que estava prohibit el dret de reunió pública fora de les èpoques electorals. La primera acció fruit d’aquestes reunions va ser la petició d’autorització al Consell General per a recollir signatures, demanada per set dones, una dona de cada parròquia més una d’Escaldes, la qual cosa mostrava una visió política avançada tenint en compte que la població esdevindria parròquia el 1978. El 18 de maig del 1967 van ser autoritzades i va començar el procés de recollida per aconseguir tres objectius: el vot de la dona, els drets polítics dels fills de les dones no pubilles i el dret a ser elegides.

El 15 de maig del 1968, en sintonia amb el moviment internacional del conegut maig del 68 francès, es va lliurar la súplica al Consell General amb 378 signants. Finalment, el dret de sufragi femení actiu va arribar el 14 d’abril del 1970 atorgat pels Delegats Permanents, representants dels coprínceps, en el dit Decret sobre els drets polítics de les dones andorranes, presentat pel Consell General.

No hem d’oblidar que fins a la Constitució de 1993 la sobirania andorrana no era oficialment del poble, sinó dels coprínceps, que concentraven el poder general en els àmbits legislatiu, executiu i judicial, l’ordre públic i la representació internacional.

Havien aconseguit dos dels objectius: tenir dret de vot «totes les dones andorranes en possessió de la ciutadania plena» i «amb les mateixes condicions que les previstes per als homes». Per tant, les dones cabaleres (no pubilles) casades amb un estranger també havien obtingut poder transmetre la nacionalitat i el dret a vot al marit, fills i filles.

El 14 de desembre del 1971 les dones van poder votar per primer cop en les eleccions generals i comunals, encara que els drets eren parcials. Faltava poder ser elegides

Recordem que el primer cap de Govern d’Andorra, Òscar Ribas, va aconseguir els seus drets polítics als 35 anys, i Marc Forné, tercer cap de Govern, també es trobà en el mateix cas, encara que el seu pare fos d’Arfa, un poble situat només a quinze quilòmetres de la frontera. En tots dos casos eren fills de mare no pubilla.

En el Decret, però, s’especificava que «en el futur podrà ésser presa en consideració la qüestió de llur elegibilitat».

El 14 de desembre del 1971 les dones van poder votar per primer cop en les eleccions generals i comunals, encara que els drets eren parcials. Faltava poder ser elegides. Tanmateix, aleshores ja no va caldre una segona súplica: dos Consellers Generals (Òscar Ribas Reig i Jaume Bartumeu Canturri) van proposar directament una moció al Consell General, que va ser aprovada el 24 de maig del 1973. Tot i haver aconseguit el dret, les dues primeres dones Conselleres Generals no van ser elegides fins més de deu anys després (1984-1985).

Abans del 1993 a Andorra votar era obligatori i els elegits havien d’acceptar el càrrec i exercir-lo gratuïtament sota pena de pèrdua del dret de vot. El dret col·lectiu de defensa de l’interès general de la comunitat estava per sobre del dret particular del benestar de la persona, i s’exercia a través de la Casa. En el moment dels comicis, els votants es desitjaven entre ells: «Voteu bé!».

Avui en dia, els drets polítics són considerats inherents a les persones, independentment del seu sexe, però no sempre ha estat així. A vegades no en recordem el valor i que tenir drets en democràcia també implica tenir deures. Per tant, cal participar informant-se de forma rigorosa i exercir el dret a vot.

Ara que tenim dret a votar, amb el que ha costat aconseguir-ho, hem de reflexionar si ho fem prou bé... Si ens informem i actuem en conseqüència, no acceptant quan ens proposen segons què... Si anem a votar en els comicis i no ens quedem a casa...

La commemoració dels 50 anys del sufragi femení a Andorra, que cal continuar celebrant, ens fa plantejar moltes preguntes sobre la democràcia participativa actual, i no només a Andorra.

 

Àngels Mach i Buch

Presidenta de la Societat Andorrana de Ciències i acadèmica corresponent de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya (RAFC)