Tornar a mirar la mar des de les Pitiüses

La decisió sempre és important i ens reclama, com una necessitat.

Perquè el goig de mirar la mar s’escampa per tots els nostres sentits: és a dir, també ho fa per l’olfacte, pel gust, per l’oïda, pel tacte; i ens reafirma de manera més completa; o ens identifica, amb molta més naturalitat, com si per fi tornéssim a recuperar la plenitud d’éssers una mica més vius, bastant més que just abans d’enfocar amb els ulls, aquest paisatge de frontera, una zona amb límits tranquil·la i neta, bella i lliure, ara un hivernenc panorama fet fotografia, aclucada d’ull que podria ser una postal turística com tantes, i sense habitants que la desprestigien en massa, com sol passar al ple de l’estiu, entre la mar i la terra, i el cel blau d’aire que respirem a ple pulmó.

Tornaré a mirar la mar, voldré que el camí nou sigui un destí compartit, i que no tardi de ser nostre, i que ens faci ser millors i que duri tant de temps com sigui possible

Convit i rebuda de les expressions que el món ens ofereix a gratcient, aquesta platja de La Canal, més coneguda publicitàriament i comercial que potser cap altra de la Pitiüsa major, és un dels grans referents que conté el Parc Natural de Ses Salines d’Eivissa i Formentera.

Sortint de l’estat pandèmic durant el qual hem hagut de recloure’ns i engrapar una mena d’exili interior que ens permetés de guanyar una treva amb i contra el malefici dels temuts virus esguerradors d’un equilibri en crisi natural que l’home també ha procurat de fer malbé amb els seus excessos que estiren sempre més el braç que la màniga.

Diu un dels aforismes més incommensurables, agraïts i lúcids que s’han conservat d’Heràclit d’Efes, un dels grans pensadors presocràtics que obriren el camí de la filosofia com a coneixement sense el qual la vida no seria el que pot ser i el que voldríem que fos: a la naturalesa li agrada d’amagar-se.

L’amagatall natural és el que tant busquem quan més falta ens fa d’aconseguir-lo: ara mateix? demà i que no passin més dies sense tenir-lo a l’abast?

Les paraules i el silenci també ens poden ajudar a trobar aquest estat d’aproximació a la felicitat escàpola de les sensacions que la vida ens atorga, però a preu cada vegada molt més desorbitat, i no m’estic referint només a una qüestió de diners, com compreneu. I serà així que buscaré una connexió, tal vegada suficientment aclaridora, amb una de les poesies que va escriure Carme Balanzat (Eivissa, 1954) al seu llibre L’última batalla, publicat per l’Editorial Mediterrània-Eivissa l’any 2013:

Deixes enrere la mar blava i l’arena

i t’endinses en un bosc sense camins

per seguir la veu fonda de l’arbreda

i volar amb l’oratge terra endins

on brollen les fonts de l’aigua viva

perdudes entre el fum, vell pelegrí.

I en aquesta terra nova que ara et crida,

lluny de la por, l’enveja i els botxins,

deixaràs noves petjades a la riba.

Fer un camí nou és ara el teu destí.

Platja de La Canal. Bartomeu Ribes

Tornaré a mirar la mar, voldré que el camí nou sigui un destí compartit, i que no tardi de ser nostre, i que ens faci ser millors i que duri tant de temps com sigui possible.

 

Bartomeu Ribes, escriptor