La contemplació de la bellesa

El Coliseu romà, de Johann Philipp Hackert

«Què sent Goethe davant les ruïnes de Roma? La mà tapant la boca és la bellesa que li crema els ulls».

El misteri dels ulls i de la boca. Hi ha una imatge que fa anys que m’acompanya, un quadre que mai no he vist sinó per reproduccions de poca qualitat, El Coliseu romà, obra de Johann Philipp Hackert. Hi apareix Goethe, davant les ruïnes de Roma, ben a prop d’un altre personatge, ambdós amb barret, bastó i levita. És l’elegància dels primers turistes. Entre ells i el monument, alguns matolls, colors pastel, el sol de mig matí o de mitja tarda, o el sol d’un hivern romà sense fred, com feia notar Goethe. En el seu amor per les ruïnes de Roma, el poeta esguarda, albira, entortolliga la seva mirada eròticament amb els frescos, les escultures, en el sancta sanctorum de les belles arts, després del seu pas per Venècia, Verona o Nàpols. Es plany, com els turistes d’ara, de la pudor dels canals de Venècia, dels italians, del fred i de les incomoditats de les estades. Vulgar Goethe quan fa de turista. Les visites, els llocs comuns, els poemes i les històries d’amor que no ho són tant com ho fou el Werther.

El quadre sembla de grans dimensions, segons les referències que he pogut trobar amb penes i treballs. No sé si el personatge que acompanya Goethe és el pintor mateix, o Tischbein, aquell altre pintor que retratà el poeta en un posat un pèl sorprenent per a la nostra estètica, mostrant mitja cama, emergent d’una blanca cobertura, amb gest misteriós. Ha de ser un pintor, perquè amaga una enorme carpeta sota el braç... Goethe també pintà aquests paisatges, i arreplegava meravellat restes de ceràmica romana, petits o més grossos fragments, i recollia al seu quadern d’esbossos les imatges que malauradament no podia fotografiar encara; s’embriagava d’imatges i escopia poemes.

Després d’aquests prolegòmens torno al misteri dels ulls i de la boca. El braç esquerre, tímidament assenyala. Com sense esma, la mà mig oberta, com qui vol apartar unes herbes o fer sense fer, un braç a punt de caure, de recollir-se de nou al costat de la levita. El braç dret, contundent, comprimint sota l’aixella el seu bastó, la mà tapant la boca, el nas i gairebé l’ull. La mà de la bellesa.

Què sent Goethe davant les ruïnes de Roma? La mà tapant la boca és la bellesa que li crema els ulls. Si heu sentit mai la bellesa coneixeu el gest. En parla Plató al Fedre, i Goethe la pateix, en presentar-se sobtadament davant seu mentre contempla les ruïnes de Roma, amb el bastó sota el braç.

Conviu en nosaltres el Goethe turista i s’hi amaga, protegit, l’enyorat de la bellesa. Com en els mites platònics ens arriba tan sols un bri del que un dia vam veure, quan érem carros alats i recorríem en la processó de Zeus l’esquena del cel, en la contemplació del bé, la veritat i la bellesa. La visió ens fa brotar de nou les ales, ens fa bullir el cos, ens entusiasma, que vol dir tenir el déu a dins, fins al punt de la follia.

La bellesa ens arribarà, no podem anar a cercar-la. Per això es manifesta en forma d’aparicions que ens assalten. La bellesa té imitadors, són les obres dels museus o els jardins. Però la veritable bellesa s’infiltra i ens sorprèn, com Zeus disfressat de les coses més ridícules, de vedell, de bou, de cigne. Visitar una exposició amb una tauleta a les mans no és la bellesa, perquè hi anem nosaltres i és ella, quan hi és, que ens penetra.

Per això potser cal ser cec per ser poeta. Com Homer, com Tirèsies. Per veure més enllà dels falsos ídols, de les figures, les ombres sobre la paret de la Caverna. Tancar els ulls per no perdre la mirada. I alhora la ceguesa com a fruit del retrobament amb els déus. Com quan Tirèsies contemplà la divina nuesa d’Atenea. La bellesa que crema els ulls, de tanta llum: un doll inabastable que ens arriba, a vegades, malgrat els vidres fumats que hi posem pel mig, els para-sols, o els taps a les orelles.

 

Antoni Madueño i Ranchal. Musicòleg i intèrpret especialitzat en els repertoris medievals. Universitat Autònoma de Barcelona