Canemàs: la cultura popular no pot ser una baldufa

Desconeixia el significat de la paraula Canemàs fins que vaig començar a treballar a l’ENS de l’Associacionisme Cultural Català i vaig tenir coneixement de la revista sobre pensament associatiu que edita la confederació. Un canemàs, recullo el significat del diccionari, «és la roba feta primitivament amb l’estopa del cànem, destinada a brodar-hi a sobre, molt clara de fils i de passades perquè formin una retícula que serveixi de brodat». Per extensió, el DIEC també defineix el mot com «allò que és la base sobre la qual es fa el desenvolupament d’alguna cosa».

Penso que el nom és potent, bonic i adequat: sona amb força gràcies a tres síl·labes curtes que moren amb el terrabastall d’una vocal aguda (CA-NE-MÀS), apel·la a un concepte artesanal i etnològic, i expressa la voluntat de la publicació per fomentar la reflexió en els continguts de cultura popular. Una reflexió que desitja ser útil, tenir incidència social en el moviment associatiu, no ser publicada com a mer entreteniment d’una capelleta acadèmica o d’un grup tancat d’estudiosos. Canemàs vol oferir el punt d’encaix necessari entre els teòrics del patrimoni immaterial, els responsables federatius i els festers i activistes.

Per potenciar aquestes sinergies fa dos anys la revista va crear els dossiers centrals, la publicació de cinc articles escrits per sengles autors (s’intenta que representatius de tota la geografia catalana) sobre una mateixa temàtica. L’últim monogràfic, dedicat a «Migracions, diversitat i cultura popular catalana», compta amb les peces de Nicolàs Barbieri, Marta Rovira-Martínez, Paquita Sanvicén, Jordi Moreras i l’aportació escrita a quatre mans per Mariona Lladonosa i Özgür Güneş.

La revista identifica les amenaces i alternatives de l’associacionisme cultural

Canemàs intenta fer la funció de trencagel, és a dir tractar aquelles problemàtiques de l’associacionisme cultural que són molt importants, i malgrat això no desperten prou atenció. Una voluntat que es reflecteix, en el número 22, amb la disquisició humanística de Josep Santesmases a «L’associacionisme cultural i els números», en la qual el president de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana exposa les dinàmiques (a vegades viciades) entre l’Administració i les entitats, i també en l’advertiment que l’activista lingüístic Xavier Dengra planteja a «La cultura popular és prou accessible digitalment?».

La revistatambé vol reflectir la veu dels col·lectius de cultura popular sense intermediaris. Per aquest motiu ofereix cròniques extenses dels congressos organitzats per les federacions d’àmbit nacional. En la darrera revista, els lectors poden llegir les reflexions que es van expressar en el II Congrés de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, i en el 2n Congrés de la Jota als territoris de parla catalana. Seguint la mateixa línia editorial, també s’hi publica un article de Josep Maeso —vocal de la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya— sobre l’ús de la pólvora en contextos festius, i una entrevista a la gestora i músic Carol Duran, que fa poc més d’un any va assumir la direcció del Centre Artesà Tradicionàrius.

Editem cada número amb molta estima, des del convenciment que la cultura no és una evasió de la realitat sinó una font d’enriquiment personal i construcció social i nacional

En paral·lel, Canemàs recorda contínuament les figures i esdeveniments històrics que han estat cabdals per consolidar la cultura popular catalana, que és el mateix que escriure senzillament la cultura catalana. Els aniversaris i anys commemoratius brinden una excusa perfecta per fer-ho. Així, durant l’any 2021 hem recordat la transcendència que ha tingut la folklorista Palmira Jaquetti, el mestre Joan Tomàs, el coreògraf Manuel Cubeles, i per fer referència també a una efemèride col·lectiva, el I Congrés de Cultura Popular i Tradicional (1981-82).

Un comentari per acabar. Si hagués de definir Canemàs amb un d’aquells aforismes aparentment paradoxals que tant agraden als intel·lectuals, diria que és una mostra evident que la «contracultura és el motor de la cultura». Des del Consell de Redacció creiem en un concepte fort de la cultura, no desvinculada de l’oci i l’entreteniment, però tampoc sotmesa al seu jou. Amb voluntat de transcendència, no pas de consum efímer i banal. Editem cada número amb molta estima, des del convenciment que la cultura no és una evasió de la realitat sinó una font d’enriquiment personal i construcció social i nacional. També des de la convicció que és una bona eina per reivindicar la dignitat de la cultura popular com a objecte d’estudi. Contra l’adotzenament que promou la cultura de masses, dona veu a moltes persones que pensen i repensen sobre el patrimoni popular.

El tarannà contracultural de Canemàs radica en aquesta voluntat insubmisa i també en el format que la revista proposta als lectors. Totes les publicacions i organitzacions competim per l’economia de l’atenció, per destacar en un mar ingent d’estímuls i ser triats com el fast food de moda en el mercat de la comunicació. La lectura de Canemàs demana pausa, tranquil·litat, ser degustada amb calma i digerida lentament. L’associacionisme no pot ser una baldufa que gira molt ràpid però no es mou de lloc. Les entitats necessitem eines que ens diagnostiquin amenaces i proposin alternatives. Canemàs no és la brúixola que indica on hem de virar el timó, però sí el far que ens dona més visió panoràmica i confiança als tripulants per avançar.

Guillem Carreras

Periodista cultural