Jocs florals i certàmens poètics: literatura, història i territori

A les ciutats mitjanes i barris de Barcelona ateneus, casinos, foments i centres reproduïen aquella litúrgia

Els jocs florals i els certàmens literaris són un fenomen rellevant de la cultura catalana del segles XIX i XX i la seva proliferació en el temps i en l’espai és objecte d’una recerca sistemàtica. El Grup de Recerca en Patrimoni literari de la Universitat de Girona els estudia sobre el territori i els recull en un espai digital (www.patrimoniliterari.cat), a fi de fer-ne créixer el coneixement i interpretar-lo en cada tombant de la seva evolució. Tots som convidats a aportar-hi.

A semblança dels instaurats a Barcelona el 1859, aquestes convocatòries solemnes es van estendre a partir dels anys 80 del segle XIX. A les ciutats mitjanes i barris de Barcelona ateneus, casinos, foments i centres reproduïen aquella litúrgia: el triple lema de Fe, Pàtria, Amor; la Reina de la Festa i la Cort d’amor; els premis de la Flor Natural, l’Englantina i la Viola, a més d’altres d’extraordinaris dotats per institucions i personalitats, la sala de teatre o l’envelat engalanat, música, discursos de clar contingut polític, etc.

A més de viure el relleu de diverses generacions literàries, especialment a primeries del segle XX van formar part del procés d’expansió de la “cultura del catalanisme”, que van difondre amb eficàcia entre públics variats, units al prestigi de les classes dirigents. Allò que la premsa trobava ja inservible a Barcelona era vist com a útil a les altres poblacions, com a activitat cultural autòctona, sovint la festa més rellevant d’una població.

La proliferació de jocs en l’arrencada de la Solidaritat Catalana a mans del catalanisme polític en auge es veu minvar al voltant de la Setmana Tràgica, però torna a créixer amb la Mancomunitat i un cert “Noucentisme territorial”, amb gran presència catòlica. La Dictadura de Primo de Rivera limita activitats catalanistes, però hi ha jocs esperantistes. Els anys 30 revifen a poblacions i barris i, tot i les crítiques com a model caducat (la premsa advoca pel premi a obra publicada), se’n continuen celebrant i molts autors hi prenen part, tot i un discurs reticent. Després de la guerra de 1936-39 es recuperen de seguida per part del mateix règim, primer en castellà (Fiesta de las Letras) i amb voluntat substitutòria, però ben aviat, a meitat dels 40, ja amb la presència tolerada del català a localitats i parròquies. L’exili celebrà els seus a Amèrica i a Europa, fent de la llengua la “pàtria virtual”. Els Jocs Florals de Barcelona no es van restaurar legalment fins a la fi dels 70.

L’interès dels jocs florals va més enllà dels aspectes literaris. Hom mobilitzava les “forces vives”. Els patrocinadors de premis són eclesiàstics, polítics, hisendats, empresaris, etc. Resulta clau veure quins premis es doten i quines temàtiques es proposen i per part de qui. Els jocs “menors” o “de fora” —en relació amb Barcelona— van ser escenari d’innovacions menys fàcils d’introduir en el model fix de la capital. És a les poblacions mitjanes on s’ofereixen premis en metàl·lic (reclamats de temps pels autors en lloc dels objectes artístics) o es doten premis a treballs d’erudició històrica o artística. Patrimoni habitual del catalanisme conservador, sovint els jocs són un acord amb altres sectors (monàrquics, carlins...), ningú no en vol quedar exclòs.

Les ciutats amb un cert gruix (Girona, Olot, Figueres, Tarragona, Lleida...) o poblacions balneàries o d’estiueig solien organitzar-ne. Però també es van estendre a poblacions més petites. Hi trobem des de poetes rellevants fins a autors més locals o comarcals, que convé rescatar. I els jurats il·lustren els vincles entre els factòtums locals i certs ambients barcelonins. Sovint són el resultat de pactes entre entitats i sectors, es generen en cenacles i revistes locals i expressen les inquietuds culturals, socials, econòmiques o polítiques dels convocants. En definitiva, són un fenomen l’estudi del qual pot adoptar múltiples perspectives i pot aportar visions innovadores i refrescants sobre l’evolució d’una ciutat i dels seus sectors socials emergents.

Com va escriure Jordi Castellanos el 1988 en el pròleg a un llibre pioner sobre els jocs florals d’Olot, estudiar els jocs florals vol dir “enfrontar-se a la funció que les classes dirigents de l’època assignaven a la literatura catalana”. Per més que els autors sentin un momentani “afalac social”, l’activitat que els jocs signifiquen comporta una “forta càrrega política” i no pot defugir la “mediatització política i social”. En definitiva, el paper dels jocs en la vertebració de la cultura catalana, en les seves diverses etapes i inflexions al territori, es podrà anar perfilant a mesura que hom els vagi fent aflorar, inventariant, estudiant i interpretant.