La historia comença en el punt on es descompon la memòria social

Els usos del patrimoni —i com es reconeix— és una qüestió que queda influenciada per les relacions socials que es consoliden, reprodueixen, imposen o rebutgen en el si d’una comunitat o societat. El patrimoni no només es construeix en relació amb l’herència i el passat; Llorenç Prats (1998) parla del patrimoni cultural com una «invenció i construcció social que parteix des d’una externalitat cultural: allò que cada societat defineix com a fora de control de les lleis de la pròpia cultura».

Els processos de patrimonialització articulen diferències d’alteritat, produeixen i justifiquen significats i relacions de poder que arriben a naturalitzar-se i convertir-se en hegemòniques. Els patrimonis no són neutrals, es configuren des d’una comprensió particular de la història, i la societat escollida respon reivindicant la seva identitat en relació amb el passat que es vehicula en el patrimoni. Així doncs, el procés de patrimonialització es pot considerar una eina de legitimació d’un ordre social determinat (Connerton, 1989) que inevitablement entrarà en conflicte amb altres valors i interpretacions, la qual cosa produirà com a resultat un «patrimoni dissonant». En aquest punt és quan podem parlar de la relació bidireccional de patrimoni i memòria. Segons Smith (2006), el discurs autoritzat del patrimoni actua com un marc que oculta la base ideològica en el qual es crea, regula i gestiona el patrimoni, i actua per neutralitzar les dissonàncies del patrimoni a través de reglaments i pràctiques de gestió, la qual cosa provoca que tan sols un tipus de patrimoni —majoritàriament relacionat amb conflictes bèl·lics o memòries incòmodes— sigui considerat dissonant.

Des d’un punt de vista etimològic, patrimoni, memòria i monument queden relligats per un acte que involucra el passat: recordar.

Un monument té la finalitat de commemorar i reviure el passat des del present, però no assegura que no sigui oblidat o destruït per la comunitat (Choay, 2007). Els monuments històrics, en canvi, formen part del present viscut i requereixen ser conservats (Dormaels, 2012), ja que es construeixen per un distanciament amb el passat que representen, i són concebuts com a objectes amb valors concrets, com la identitat nacional (Zúñiga, 2017).

Amb tot, no hem de confondre història amb memòria, ni pensar que tots els processos de patrimonialització que tracten períodes històrics són constitutius d’espais de memòria.

El caràcter volàtil que pot prendre el relat històric si no s’inclou el relat èmic i de memòria al seu voltant

Segons Maurice Halbwachs (2004) la història es construeix socialment sota el supòsit de ser un coneixement únic, universal i aliè amb una introducció, nus i desenllaç a través d’uns criteris de selecció, classificació i recopilació dels esdeveniments passats, considerats els més rellevants. La memòria forma part del pensament i l’esforç social: a partir dels records individuals contrastats amb les persones del nostre entorn podem teixir el record; per aquest motiu la memòria col·lectiva està lligada als límits d’existència, oralitat i separació dels grups socials, escletxa on apareix la història per tal de fixar els esdeveniments ancorats fora del temps. En aquest sentit és necessari que hi hagi un relleu en les noves generacions abans que desaparegui aquesta memòria: pot prendre formes físiques distribuïdes en l’espai, el qual genera una «il·lusió d’immobilitat a través del temps i esdevé un tapís perfecte per recordar» (Olarieta, 2021); es congela la memòria en un emplaçament, un espai de memòria.

En el cas de la recuperació de la memòria col·lectiva, la cerca d’aquestes dissonàncies ha permès assenyalar uns discursos hegemònics excloents de parts de població les quals, per vincles de coneixements, valors, records i commemoracions, s’han vist relegades a les esferes privades de la memòria i l’oblit. Assenyalar aquestes dissonàncies permet fer partícip al grup social protagonista de la memòria que es vol treballar, i sobretot demostra que aquest tipus de processos de patrimonialització, necessàriament, s’han de construir, debatre, rebatre, estendre, difondre, divulgar i conjurar en l’espai públic, fora de l’acadèmia i dels espais museístics.

Per aquest motiu, els espais de memòria han de transcendir la historicitat i posar al centre la ciutadania.

Finalment, les dissonàncies patrimonials, al meu parer, són necessàries i s’han de saber trobar en els patrimonis que representen part de la nostra història, i utilitzo aquest concepte per marcar, precisament,el caràcter volàtil que pot prendre el relat històric si no s’inclou el relat èmic i de memòria al seu voltant. La història i la memòria —i el dret a l’oblit— han de poder treballar plegades, de forma paral·lela, per tal de construir i configurar espais on es trobin representades totes les escletxes vivencials que marquen els grups socials, sobretot en patrimonis incòmodes com els patrimonis als quals es refereixen els espais de memòria.

Júlia Moncasí

 

Bibliografia

CHOAY, Françoise (2007). Alegoría del Patrimonio. Barcelona: Gustavo Gili.

CONNERTON, P. (1989). How Societies Remember. Cambridge University Press: Cambridge.

DORMAELS, Mathieu (2012). «Identidad, comunidades y patrimonio local: una nueva legitimidad social», en Alteridades, 22 (43), p. 9-19.

HALBWACHS, M. (2004). La memoria colectiva. Prensas Universitarias de Zaragoza: Zaragoza.

OLARIETA, Júlia. (2021). «Memòries: amor i compromís». FOSSA, 218. Lluita, memòria i llibertat, núm. 03 (10-12). Lleida.

PRATS, Llorenç. (1998). «El concepto de patrimonio cultural». Política y Sociedad, 27 (63-76). Madrid.

SMITH. (2006). The uses of heritage. Londres y Nueva York: Routledge. Capítulo 3: Authorizing institutions of heritage (87-114).

ZÚÑIGA, P. (2017). «Patrimonio y Memoria: una relación en el tiempo». Revista de Historia y Geografía, 36 (189-194).