Convé recuperar patrimoni aviat

Parlar de patrimoni i societat al País Valencià i al conjunt de l’àmbit lingüístic implica fer-se càrrec d’una realitat marcada massa sovint pel col·lapse en la manera de gestionar la cosa pública, ja que si bé les administracions públiques es troben un poc més encarades a fer-se càrrec de la desfeta de governs anteriors, encara no s’ha articulat amb prou força una proposta alternativa, capaç de redreçar el panorama d’una crisi econòmica, política i moral que plana sobre la nostra societat.

Ens trobem situats sobre aquestes coordenades, malgrat les aparences de presumpta normalitat institucional i de la renovació de cares i actituds als llocs en què es prenen les decisions. El vell esquema d’arraconar els problemes de patrimoni sota l’estora de l’oblit, ha passat.

Malgrat les dificultats econòmiques, polítiques, socials o culturals, haurem de ser capaces de mirar en favor del nostre patrimoni, perquè es tracta d’una proposta seductora de modernitat per al segle XXI

No hi ha cap mena de dubte que el patrimoni pot exercir una certa influència sobre la política, des de la perspectiva de la conducta moral, tot i que vivim una clara època de mercantilització desfermada i de desplaçament de referents d’exaltació del patrimoni, fins al punt de prendre’l com a decorat i com a fons d’espectacle.

El que és més que clar és el fet que la política sí que exerceix una influència decisiva sobre el patrimoni, ja que des d’aquesta balconada executiva pot promoure’l, pot aportar recursos per desplegar les seues potencialitats i crear bons caminals perquè la ciutadania es reconega al si de la geografia que l’envolta.

Les institucions poden dur a terme una gestió imaginativa i intel·ligent per potenciar el nostre patrimoni, però també poden fer-se accions per cobrir l’expedient i deixar que les obres, els indrets, les tradicions o els monuments a tenir en compte es degraden fins a tal punt que en resulte inviable la recuperació.

Ara més que mai ens trobem en un punt d’inflexió, tot i que amb desenllaç incert, ja que la societat sembla que ha començat a mobilitzar-se i a mirar amb ulls crítics el bast paisatge patrimonial que encara pot recuperar-se. No debades les associacions, grups i entitats ciutadanes i cíviques han posat el focus sobre un patrimoni que es troba contra les cordes, per tal d’il·luminar les necessitats més irrenunciables a les quals s’havia de fer front des del punt de vista de custòdia patrimonial.

Malgrat les dificultats econòmiques, polítiques, socials o culturals, haurem de ser capaces de mirar en favor del nostre patrimoni, ja que la societat de hui ha pres consciència sobre el que suposa deixar passar el temps sense afavorir la seua restauració o recuperació, perquè, com es pot comprovar, es tracta de tota una proposta seductora de modernitat per al segle XXI.

No tinc cap mena de dubte que el conjunt de territoris de parla catalana hem entrat en una fase nova, de maduració civil i cultural, que pot donar fruits de gran volada. Això sense fer cap mena de pronòstic agosarat, ni d’exercir de futuròleg, ni de fer volar coloms. La suma de base social, juntament amb l’activisme cultural i lingüístic, ha de tenir —si més no— un pes determinant i inèdit.