L’ombra de Joan Fuster


L’ombra de Joan Fuster és allargada per motius diversos: un és la seua prolífica contribució a diferents camps de les humanitats. Un altre —segurament el més conegut— és la seua interpretació del passat i la lectura del present, que va influir molt en la política valenciana, tant en aquells que es van veure atrets pels seus plantejaments —amb tots els matisos que vulgueu afegir-hi— com en aquells que s’hi van oposar visceralment i a ulls clucs.

Quan l’obra d’un autor és tan potent i, per tant, l’ombra que projecta és tan gran, en ocasions es fa difícil contradir allò que va dir o deixar escrit.
Quan visualitze aquesta idea m’imagine una gran obra amb detalls preciosistes que —com tot en la vida— resisteix millor o pitjor el pas del temps, en funció de molts factors.

Els debats al voltant d’una obra han de ser rigorosos, desempallegats d’opinions infundades i de crítiques superficials i descontextualitzades

Un d’aquests factors és que els debats al voltant de l’obra en qüestió siguen rigorosos, desempallegats d’opinions infundades i de crítiques superficials i descontextualitzades. Perquè, siguem seriosos, quan llegim una obra hem de tindre en compte les circumstàncies en què es va produir i el coneixement que aleshores es tenia sobre la matèria tractada. L’alternativa és fer trampes al solitari i, malauradament, en aquestes contrades sembla haver-hi una certa afició. Quan això passa, l’obra en si mateixa no perd vigència, però la cobreix d’una pols i un soroll que embruten i dificulten la seua recepció.

Un altre factor és la continuació de la recerca sobre els temes estudiats feta per estudiosos posteriors, amb dades noves i més precises, amb noves eines que ajuden a avançar en la matèria en qüestió. «Corregir i augmentar: això és la cultura», va escriure el mateix Fuster.

En la història social de la llengua, disciplina a la qual dedique la meua recerca, els estudis de Fuster són imprescindibles. Com ho són els de Manuel Sanchis Guarner, a qui cal considerar el primer historiador de la llengua catalana al País Valencià, tot i que també va dedicar la seua saviesa a altres àrees de la filologia amb resultats valuosíssims. Una semblança mútua, unes línies vitals paral·leles que també es perceben en el fet que són més coneguts per les seues contribucions en altres facetes: Sanchis Guarner més com a filòleg —en general— i Fuster més com a escriptor —o, millor encara— com a assagista.

De fet, Fuster —com Sanchis Guarner— va obrir molts camins nous que estudiosos posteriors han seguit i ampliat. I, a més, van crear escola: desenes de filòlegs que van rebre el seu mestratge, que es consideren deixebles, que han «corregit i augmentat» —si se’m permet l’analogia— el coneixement en diverses matèries de les humanitats com la història social de la llengua catalana, entre moltes altres.

Com a societat, faríem bé de debatre amb rigor i d’aprofitar les aportacions de Fuster als diferents camps de les humanitats per a continuar descobrint el passat del nostre poble, de la nostra col·lectivitat, per a entendre el present i dibuixar el futur compartit.

 

Adrià Martí-Badia

Doctor i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València