Esport, identitat obrera i la petjada de la història

En els temps presents l’esport forma part d’una globalitat mercantilitzada en la qual l’element esportiu es mesura en funció dels euros que genera depenent de múltiples factors. Però encara perdura, de manera excepcional, qualque vestigi de la pràctica esportiva enganxada a uns valors i a una identitat popular i obrera. És el cas d’Atlètic Balears.

El 1920 es va crear el Mecànic, primer club de futbol de caire obrer de Mallorca. L’entitat nasqué a partir dels obrers de la companyia Isleña Marítima (actual Trasmediterránea). Un altre dels clubs integrats per obrers fou el Mallorca Foot-Ball Club, també format per treballadors, sobretot de la metal·lúrgica Fundición Carbonell. Ambdós clubs es fusionaren el novembre de 1920 amb el nom de Baleares Foot-Ball Club.

L’entitat es va convertir en un club aglutinador d’afeccionats al futbol de procedència social humil i obrera. Encara hem de parlar d’un altre equip de característiques semblants: l’Athlètic Foot-ballClub, fundat l’any 1922. La fusió, el 1942, del Baleares Foot-Ball Club i de l’Atletic Foot-ball Club donà lloc a l’actual Atlètic Balears.

Fora de la capital, a Inca nasqué el Constància, secció esportiva d’una entitat mutualista i també de base social eminentment popular.

Aquests clubs contrastaven amb l’Alfonso XIII FC, club amb una base social formada per les classes acomodades, monàrquiques, de les quals rebia el suport, que es convertí en la Real Sociedad Alfonso XIII Foot-Ball Club, i que anys després donà lloc a l’actual Real Mallorca.

Una part important de la classe obrera ciutadana aviat es va identificar amb el Balears. El creixement del club feu que el 1923 construís un camp al barri de Son Canals de Palma.

La rivalitat entre el Balears i els alfonsins fou grossa i ultrapassà l’àmbit estrictament esportiu. L’historiador Manel García Gargallo explica que el primer partit entre ambdós equips estigué marcat per la tensió, amb la intervenció de la Guàrdia Civil per evitar violències entre els afeccionats d’ambdós clubs.

Abans del 1936 un sector de la classe treballadora va fer de l’esport un element de regeneració i de cohesió social. Els sindicats i les joventuts dels partits polítics republicans d’esquerra i socialistes impulsaren seccions esportives prou dinàmiques. Això ho hem d’interpretar en un context republicà de gran efervescència social i política en el qual l’obrerisme assolí una gran capacitat d’influència i d’inserció social. L’esport estava enganxat a uns valors i a una concepció d’una societat basada en un model igualitari. També com una manera d’omplir el temps lliure i a la vegada com un element de regeneració.

El Baleares Foot-Ball Club, l’Athletic Football Club i el Constància eren dipositaris d’aquesta concepció.

Durant la Segona República, el Baleares Foot-Ball Club va guanyar dues Copes President de la República (1935 i 1936), una competició de Mallorca que comptava amb la presència del president Niceto Alcalá Zamora.

El 1936, amb motiu de l’Olimpíada Popular, esdeveniment de caire antifeixista, l’obrerisme illenc es mobilitzà per a participar-hi en una delegació mallorquina que comptà amb el suport de l’Ajuntament de Palma, tot i les crítiques de la premsa conservadora. S’embarcaren cap a Barcelona 36 esportistes, dels quals 16 eren futbolistes del Baleares Foot-Ball Club i de l’Athletic FC. Per contra, CD Mallorca, nom pel qual optà la Real Sociedad Alfonso XIII Foot-Ball Club durant la República, negà la participació dels seus jugadors en l’esdeveniment antifeixista.

Entre els joves, els nous simpatitzants, predomina l’opció de voler un club enganxat a determinats valors i de fer dels postulats progressistes i de l’herència obrera un element identitari i de cohesió

En l’actualitat, una part de la base social de l’Atlètic Balears manté el tarannà republicà i progressista. Un club de futbol no té una afecció homogènia, és clar, i hi convergeixen persones de diferent condició i manera de pensar. Així i tot, un sector importantíssim dels socis és conscient del paper i idiosincràsia del club al llarg del temps, del seu llegat en la història de l’esport illenc. De fet, no resulta rar veure entre el públic els fills i nets de destacats militants republicans anteriors al juliol del 1936. Per aquestes raons entre els joves, els nous simpatitzants (en un conjunt de penyes prou dinàmic), predomina l’opció de voler un club enganxat a determinats valors i de fer dels postulats progressistes i de l’herència obrera un element identitari i de cohesió.

Tot plegat són coses ben difícils en un marc en el qual l’esport i la competició estan impregnats per uns interessos econòmics que han fet de l’esport (ben especialment del futbol) una activitat marcadament mercantilista.

La historiografia illenca fa de l’estudi de l’esport vinculat al republicanisme i a l’obrerisme un element d’estudi. Destaquen els treballs de Vicenç Amengual, Orsai. L’Atlètic Balears. Entre la sociologia i el futbol; de Pau Tomàs, Els mallorquins a l’Olimpíada que no fou. Expedició a l’Olimpíada Popular de Barcelona, 1936, i de Manel García, Els orígens de l’Atlètic Balears (1920-1942). Dels inicis a la fusió.

Manel Santana

Doctor en Història i membre del col·lectiu Recerca