Semblança dels Randellaires

Enguany els Randellaires fan anys. Vint-i-un, que no són gaires. Però a casa nostra, fer més de vint anys tot fent coses estranyes ja és com fer-ne un gra massa, massa i tot. Els vaig conèixer fa gairebé tant de temps com anys que celebren, una nit al fons d’un bar. El primer cop que els vaig escoltar, acostumat a altres músiques, no me’n vaig enamorar. No calia exagerar, si no fos per les barretines, la guitarra d’ossos i l’entusiasme que traspuen. Un grup de música d’hòmens del Ripollès, motiu d’estudi per a folkloristes, pel que canten i per ells mateixos. Peculiars, tendres i ferotges a voltes, han fet seu el Cançoner del Ripollès, una publicació servada en paper, un tresor de l’etnomusicologia publicat fa anys pel Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, que cal no confondre amb el recull de peces medievals de nom paregut.

Amb ells he redescobert els cants antics, aquells que inexplicablement aprenem a l’escola per oblidar després, que expliquen històries sovint incomprensibles, vetllades per mots encriptats. Violacions, assassinats, malvestats de capellans convertits en cançons, amb bellíssimes melodies, com La Dama d’Aragó o En Joan Petit, cantades pels nens amb innocència.

En temps de sèries truculentes, de videojocs quasi salvatges, malaguanyades lletres i històries que enriquirien els guionistes de les plataformes tan de moda. Les històries del comte Arnau, de lladres esquarterats, de noies mal maridades... En vaig descobrir moltes als bars de Ripoll, quan el vi escalfa les orelles i les veus fan la seva, com en els temps antics feien els homes als cafès. Retrobar coses antigues, com que el senyor de la taula del costat ja t’ha pagat el beure, en agraïment a l’improvisat espectacle ofert sense cap més pretensió que la del cant.

O la Trobada de Cantadors, un cop l’any, que aplega gairebé secretament una gentada a una casa de pagès, i durant hores es beu, es menja i es canta, i es balla vivament com abans; el vi escalfa les orelles, i fa bellugar les cames. Ells han recuperat el contrapàs del Ripollès, aquella dansa que els mossos aprenien als masos, al voltant de la taula de la sala, i que formava part del contracte, juntament amb el sou i una cansalada. Perquè aleshores saber ballar volia dir trobar una xicota per casar-s’hi, el dia de la festa.

En aquesta llista de joies trobades, un llibre: La vida a pagès de Salvador Vilarrasa, un prohom, propietari d’un mas que durant els anys vint va publicar a la revista Scriptorium un recull d’articles sobre una vida que s’acabava. Els mesos i les estacions, els treballs i els dies, i les receptes que la seva dona, la Núria Roquer, al final del llibre ens regala: «per via de complement o apèndix al treball que sota el títol de La vida a pagès ha publicat el meu marit en aquestes mateixes planes, m’ha semblat oportú de parlar lleugerament de la cuina a pagès, referint-me sobre tot als guisats molt comuns en l’època a que fa referència el citat treball i que encara perduren...». El freginat amb trumfes aixutes, les perdius amb taronja i pebre, les torrades de partera, la llebre amb costella de porc fresca...Alguns d’aquests platillos que hem cuinat a les Carboneres, quan les alenades calentes dels vespres d’estiu flamejaven entre la fresca, l’olor dels freixes, i el so del cant amb la cornamusa. Per molts anys, Randellaires.

Antoni Madueño i Ranchal