Joan Fuster i els escriptors mallorquins durant la postguerra

Joan Fuster a Santanyí amb Bernat Vidal i Tomás i amb Manuel Sanchis Guarner, entre d'altres

Durant els anys 50 i 60 Joan Fuster va mantenir una estreta relació amb el grup d’intel·lectuals mallorquins que es movia al voltant de l’Editorial Moll. És evident que el primer contacte amb el grup literari insular va ser a través de Manuel Sanchis Guarner, el filòleg valencià que aleshores residia a Mallorca. Abans, però, el 1949, ja havia conegut Miquel Dolç en una lectura poètica del grup Torre a València. El 1951 va poder contactar Francesc de B. Moll i la seva filla Aina quan l’Exposició del Diccionari Català-Valencià-Balear es va instal·lar a la ciutat València. En aquell moment s’inicià la col·laboració entre ells, que va donar lloc a un extens epistolari, recollit al volum V de la seva Correspondència (2002).

Campanya del Diccionari. Joan Fuster amb Sanchis Guarner, entre d'altres

En aquests anys Fuster començà a llegir els poetes mallorquins de la postguerra. El 1952 també estava en contacte amb Jaume Vidal Alcover, que aleshores estudiava a la Universitat de València. Publicà una ressenya del seu primer poemari, L’hora verda, a la revista Pont blau (1953), editada a l’exili. I també llegí els primers poemaris de Blai Bonet, que li agradaren força. Tanmateix, no veia clar que els poetes mallorquins, per superar l’estancament de l’Escola Mallorquina, haguessin adoptat el model de la Generació del 27. A més, sempre va veure un pòsit de l’Escola i del classicisme en els poetes insulars de postguerra.

Conscient que el nostre país és el territori que ocupa la llengua catalana, Fuster sempre fou solidari amb les activitats dels mallorquins i se’n va fer ressò en els seus escrits

El 1953, des de València, Fuster participà en el projecte de la revista Raixa com a col·laborador i com a impulsor de la publicació al País Valencià. En sortir el segon número Raixa fou prohibida per les autoritats franquistes. Llavors Moll la convertí en una miscel·lània, que veié la llum al final del 1953. Raixa acabà donant nom a una de les col·leccions de l’Editorial Moll, en la qual es publicaren cinc llibres de Joan Fuster: El descrèdit de la realitat (1955), els dos volums de La poesia catalana (1956), Indagacions possibles (1958) –a què la censura escapçà alguns capítols–, Judicis finals (1960) i –després d’uns anys d’aturada de la biblioteca– Babels i babilònies (1972). El 1956 Moll decidí treure a la llum un petit volum miscel·lani anual dins la biblioteca Raixa titulat Cap d’Any, amb el qual obsequiava els subscriptors de la col·lecció. Fuster hi col·laborà i, des del 1957 fins al 1962, hi aportà una crònica anual sobre la literatura al País Valencià. I, a més de publicar-hi algun altre treball, s’encarregà de cercar col·laboradors valencians per a cada volum.

El 1954 Fuster havia viatjat a Mallorca arran de la celebració del centenari del naixement de Miquel Costa i Llobera i de Joan Alcover. En aquesta ocasió, a més de concursar en un certamen poètic, va impartir una conferència sobre el Panorama actual de les lletres valencianes. Fuster pensava que aleshores els escriptors mallorquins vivien en un món a part, desconnectat de la resta de la realitat del país; i opinava que el seu model lingüístic massa sovint s’apartava de la norma, amb moltes incorreccions i un excés de dialectalismes.

El 1959 Fuster tornà a visitar Mallorca per participar en les Converses Poètiques de Formentor i en el Col·loqui Internacional de Novel·la, organitzats per Cela. En publicà cròniques al diari Levante i a Papeles de Son Armadans. La visita fou una ocasió no sols per contactar amb els escriptors mallorquins, sinó també per veure de prop alguns dels grans autors de la literatura europea del moment i per conèixer els principals debats literaris de l’època, com el que es plantejava entre el nouveau roman francès i la novel·la social. A més, en dues ocasions Fuster va estar a punt de publicar un poemari a Mallorca, però cap de les dues reeixí: primer, a la col·lecció La Font de les Tortugues i, després, en un projecte de Camilo J. Cela, que finalment no es va arribar a dur a terme.

Converses poètiques a Formentor, amb Camilo J. Cela

Joan Fuster va mantenir una especial atenció cap als autors mallorquins en els seus articles a la premsa. En diverses ocasions va escriure sobre Ramon Llull i sobre Mn. Antoni M. Alcover. També s’interessà per les traduccions dels clàssics llatins fetes per Miquel Dolç, catedràtic a la Universitat de València entre 1957 i 1968. A les pàgines de Destino, comentà llibres de Llorenç Villalonga –per qui sentia una gran atracció ja abans de conèixer-lo personalment–, Josep M. Llompart i Baltasar Porcel. Visità Mallorca en diverses ocasions, convidat a dur-hi a terme alguna conferència, que no sempre es va poder fer per culpa de la repressió franquista, o per participar com a jurat d’algun premi. Cal remarcar, sobretot pel simbolisme que suposava, que prologà Els mallorquins, de Josep Melià, un assaig escrit el 1967 a imatge de Nosaltres, els valencians.

Conscient que el nostre país és el territori que ocupa la llengua catalana, Fuster sempre fou solidari amb les activitats dels mallorquins i se’n va fer ressò en els seus escrits. Sabia que els Països Catalans s’estenen de Fraga a l’Alguer i de Salzes a Guardamar i que totes les peces del nostre puzle nacional són indispensables.

 

Pere Rosselló Bover

(Universitat de les Illes Balears)