Durant la commemoració del centenari del naixement de Joan Fuster, hem vist sovint associat el seu nom al de l’escriptor Josep Pla (1897-1981). Aquesta circumstància no és casual, sinó que Pla va ser un dels autors catalans amb qui Fuster va travar una amistat més sòlida, que també va deixar empremta en la seva producció. A priori, semblaria que els dos autors no tenien gaire en comú, perquè no pertanyien a la mateixa generació i estaven ideològicament allunyats en matèria social i política. No obstant això, per sobre d’aquestes diferències, van bastir una complicitat basada en el respecte i l’admiració intel·lectual, i en una comunió d’interessos pel que fa al futur del país. Com ha escrit Antoni Martí al catàleg de l’exposició Joan Fuster-Josep Pla: una conversa infinita de la Fundació Josep Pla (2022), «Tots dos tenen clar que escriure contra l’oblit i tenir consciència de país s’assemblen molt. [...] En tots dos casos, la mirada al món comença al propi país».

Decisiva per a la literatura catalana de la segona meitat del segle XX, la relació dels dos autors es va desenvolupar durant dècades. Abans de conèixer-se, durant els anys cinquanta, l’assagista va comentar l’obra de Pla en diverses col·laboracions a la premsa, i això va despertar la seva curiositat. Finalment, de retorn a casa després d’un viatge pel golf Pèrsic, el febrer de 1959 Pla va decidir aturar-se a Sueca per conèixer Fuster. Així ho va explicar a Notes per a Sílvia, i també ho va reconèixer l’autor valencià en una conferència a Bellreguard el 1992, que esdevindria la seva darrera intervenció pública abans de morir el juny d’aquell any: «Ens n’anàrem a dinar i vam començar una conversa que va durar molts anys».

Dins aquesta fructífera amistat, ens centrarem en una data crucial: 1962. Aquell any es van succeir diversos episodis, tots transcendents tant per a la trajectòria de Fuster com per a l’evolució de la literatura i la cultura catalana. El primer va ser la publicació d’El País Valenciano de Joan Fuster. En aquesta guia, l’autor va submergir-se en la descripció del país, inclosa l’exploració de la personalitat de la seva gent. En aquest àmbit, va criticar el caràcter sucursalista de la burgesia valenciana respecte de Madrid, i va reivindicar un desvetllament del valencianisme i dels seus vincles històrics amb Catalunya. Naturalment, el llibre va causar impacte i no va ser gens ben rebut pels sectors conservadors i anticatalanistes de València, que es van venjar titllant Fuster de traïdor i apartant-lo de les plataformes de premsa. Davant aquesta reacció, el suecà va manifestar la seva preocupació a Pla, el qual va intentar calmar-lo: «Tota aquesta onada de papers demostra que heu tingut un gran èxit» (18/02/1962). En definitiva, Pla considerava que, si el llibre havia molestat tant determinats sectors, era perquè la crítica tenia una base real. Calia, doncs, seguir l’obra de «revulsió de provincialisme», ja que l’objectiu de generar polèmica sobre la qüestió havia «estat lograt molt bé».

Pla no es va quedar en aquestes paraules, sinó que va decidir encoratjar l’amic dedicant-li un «homenot», que apareixeria el mateix any a l’editorial Selecta. A més, així podria projectar al Principat l’obra de Fuster. Durant els preparatius del text, construït a base d’unes notes autobiogràfiques de l’assagista, Pla va escriure a l’autor de Sueca: «Vós sou un escriptor, un crític, un historiador. Però al meu entendre sou sobretot un polític i és en aquest sentit que hem de fer-vos el retrat, per treure’n la màxima eficàcia» (06/04/1962). Conscient que el seu prestigi li donava autoritat i més marge de maniobra, va reblar: «El que vós no podeu dir, jo ho puc dir». Ens trobem, doncs, davant una mostra evident de suport de Pla al projecte de desvetllament cultural i polític en clau catalana del País Valencià endegat per Fuster.

El darrer episodi que comentarem és l’aparició d’un altre volum crucial: Nosaltres, els valencians, llibre inaugural d’Edicions 62, en el qual Fuster aprofundia en la visió i retrat de la seva comunitat i les seves arrels històriques. Des de les pàgines d’El Correo Catalán, amb l’article «Notas a un libro sobre Valencia» (24/06/1962), Pla va celebrar el llibre amb entusiasme. Sagaç i taxativa, la crítica contenia un elogi de la perspicàcia del seu autor, definit com un «hombre de acción», la literatura del qual «aspira a tener una profunda repercusión social» perquè «plantea un problema de consciencia colectivo. [...] Escrito pensando en el futuro, está destinado a durar muchos años».I concloïa que esdevindria ineludible: «Creo, modestamente, que la germinación de esta obra será muy grande y de una gran eficacia. Es una obra que contribuirá a crear una habitualidad que no existía y creará una perspectiva histórica real».Pla no s’equivocava, ja que el volum continua sent fonamental per entendre la personalitat valenciana. En aquest sentit, cal alinear-lo amb altres assaigs d’orientació similar enfocats a Catalunya i publicats a la mateixa època, com per exemple Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives. És indiscutible, doncs, que, en els dos casos, arran de l’amistat i relació intel·lectual que mantenien els seus autors amb Pla, el pensament d’aquest va influir la seva obra. Això denota, en últim terme, l’empremta planiana en la definició de les línies mestres que van marcar l’acció intel·lectual, cultural i política del catalanisme dins el règim en aquells anys.

Més enllà de 1962, l’amistat entre Fuster i Pla es mantindria entre lectures, cartes i converses, i també en altres manifestacions públiques. N’hem esmentat algunes, i no podem deixar de fer referència al pròleg de Fuster a l’Obra Completa definitiva de Pla (1966), que encara avui constitueix un lúcid retrat de la personalitat literària de l’escriptor de Palafrugell. En qualsevol cas, l’amistat entre els dos autors va transcendir-los i va esdevenir una conversa infinita a la qual avui ens seguim sentint cridats a sumar-nos a través de la reivindicació el seu llegat i, especialment, del coneixement i la lectura de la seva obra.

Francesc Montero

Director de la Fundació Josep Pla

Per saber-ne més:

• https://fundaciojoseppla.cat/joan-fuster-josep-pla-una-conversa-infinita/ (fins l’01/01/23).
• Crespo (ed.), De Fuster a Pla, amb camí de tornada. Gandia: CEIC Alfons El Vell, 2002.
• «Josep Pla/Joan Fuster». Col·leccionable El Temps, 1997.
• A. Martí (cur.), Joan Fuster-Josep Pla: una conversa infinita. Palafrugell: Fundació Josep Pla, 2022.