Els processos de patrimonialització són entesos com una defensa i resistència respecte del mercat, considerat una amenaça per aquells valors històrics, culturals o identitaris que es suposen constitutius de la qualitat patrimonial de l’objecte, justificant d’aquesta manera, la seva protecció (Franquesa, 2010:39).

Recollint les distincions entre «forma» i «substància» de Karl Marx[1], Franquesa cita l’exemple dels centres històrics que experimenten un procés de reforma urbanística: eliminen qualsevol element que no es correspongui amb el discurs que atribueix valor a la zona en concret, impedint la seva apreciació – ja sigui la brutícia, envelliment arquitectònic, males conductes o activitats il·lícites que no permeten gaudir del seu valor i qualitat patrimonial – sota el concepte de «degradació»; aquestes pràctiques de reforma comporten un embelliment d’una zona urbana concreta, que es pot trobar al voltant del patrimoni que s’està patrimonialitzant, a través de dispositius culturals o discursos d’estetització turística relacionats amb potenciar el “valor extraordinari” del patrimoni o del centre històric pel qual s’actua; aquests processos deriven en, segons Guy Debord [1967], la producció “d’una cultura típica postmoderna amb mecanisme de mercantilització: entre la societat de l’espectacle i l’univers de la mercaderia capitalista[2]”.

És cert que el patrimoni pot ajudar a crear una identitat col·lectiva al voltant de certs elements, però és un error creure que la patrimonialització conduirà a una millora de les condicions de vida

En el cas del Centre Històric de Lleida, considero que es fa palès l’anàlisi anterior. Una convivència dicotòmica entre espais culturals i iniciatives d’embelliment del barri – com festivals d’art urbà i graffiti o la privatització d’un edifici catalogat com a BCIL per convertir-se en Parador Nacional – que, en essència, estetitzen la problemàtica principal que, de forma crònica, pateixen els seus veïns: la no garantia d’unes condicions de vida dignes i assegurades; i en aquest punt, és important destacar que – malauradament – no totes les persones que viuen al Casc Antic són reconegudes com a veïnes.

Relacionat amb els processos de patrimonialització, és cert que el patrimoni pot ajudar a crear una identitat col·lectiva al voltant de certs elements – materials, immaterials, naturals o arquitectònics, o fins i tot una ciutat – que es reconeixen com a comuns, però és un error creure que la patrimonialització conduirà a una millora de les condicions de vida. Des d’aquesta crítica, és necessari un anàlisi sobre, precisament, quines iniciatives patrimonials i/o patrimonialitzadores s’inicien en contextos de buits urbans com els del Casc Antic de Lleida: des de quin patrimoni partim? A qui defineix aquest patrimoni? A qui exclou? Què s’ha de patrimonialitzar? Cal patrimonialitzar?

La resposta a aquestes preguntes no és única, ni molt menys senzilla de trobar, però el que considero cabdal és que eliminar els paisatges geogràfics històrics sota el pretext d’un «nou impuls» redueix tres problemàtiques a una simple qüestió estètica: d’una banda, és cert que s’està deixant perdre patrimoni – sobretot popular – perquè no es rehabilita i no s’aposta per a que els seus propietaris ho facin, seguidament, si tant sols les actuacions de patrimonialització queden enfocades a edificis considerats “cultes”, no es podrà garantir una preservació integral en clau de barri – el patrimoni es conserva utilitzant-lo, i quin millor ús que poder-hi viure? – i finalment, relacionar sine qua non la rehabilitació d’un barri a través de processos d’estetització converteix la problemàtica d’accés i establiment d’unes condicions de vida dignes a una lluita entre David i Goliat: la vida contra el capital, o en aquest cas, el patrimoni.

BIBLIOGRAFIA

FRANQUESA, Jaume. (2010). «Una aproximación al patrimonio des de la antropología económica: la patrimonialización como guardar» Dins: Los lindes del patrimonio. Consumo y valores del pasado. Barcelona: Icaria Editorial, Institut Català d’Antropologia, pàg. 39-57

Institut d’Estudis Ilerdencs (1997). Simposi «Conservació del patrimoni monumental en la perspectiva del tercer mil·lenni. Restauració, ús i manteniment...nous criteris?». Fundació Lleida: Pública Institut d’Estudis Ilerdencs

Júlia Moncasí Borràs

Graduada en Antropologia Social i Cultural per la Universitat de Barcelona, estudiant de Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia.