A les persones que formem part d’associacions, grups i entitats que maldem per conservar i preservar el patrimoni de qualsevol tipus o condició, ens preocupen també altres aspectes relacionats amb el comú de la humanitat. I és per això que, en aquest moment tan efervescent en què patim una guerra a les portes de casa, convé estar pendents dels més vulnerables.

Durant les darreres setmanes, han aparegut informacions inquietants sobre l’augment de «les cues de la fam» i l’increment de les peticions de suport d’aquestes famílies, tot plegat degut a la disminució dels seus recursos. Ens preocupa el risc d’una fractura social, a causa de l’apujada de preus tan desbocada en capítols com l’alimentació o els productes energètics, l’habitatge i els carburants.

Lluny del que es propugna des de la bancada conservadora, la despesa pública que ha de contenir l’augment de la fractura social dels nostres pobles, viles i ciutats ha de cobrir-se amb un major grau de contribucions a la caixa comuna, a la solidaritat i a la cooperació

Les persones que formem part d’aquest sector preocupat pel patrimoni —siga del tipus que siga— observem els efectes de la inflació, així com els beneficis de les grans empreses, especialment les energètiques i la banca, que tenallen l’economia dels més febles de la nostra societat.

Aquest terrabastall social, provocat per la guerra d’Ucraïna i per la interessada regulació del mercat elèctric, està agreujant la situació de massa famílies i, molt concretament, d’aquelles que van ser desnonades a causa de la crisi financera d’ara fa huit o deu anys.

Dissortadament, la tímida recuperació del mercat laboral no pot contrarestar la profunda transformació de l’economia, deteriorada per les condicions laborals imposades pels governs conservadors. Un deteriorament que no és causat per la desocupació en si, sinó que l’alimenten les condicions de treball que massa persones han d’acceptar.

Ens preocupen totes aquestes qüestions perquè, a més, els organismes internacionals adverteixen sobre la perllongació de la crisi, i és per això que convé reforçar les mesures de protecció per tal d’evitar una fractura social de grans dimensions.

Dit això, lluny del que es propugna des de la bancada més conservadora dels parlaments europeus, seran necessaris més ingressos en format de contribucions i impostos, perquè, al capdavall, trobe que s’haurà de complir la norma general de convivència, en què es manifesta que la despesa pública ha de finançar-se a base de contribucions progressives.

A més de totes aquestes preocupacions, a la gent dels instituts i centres d’estudis del conjunt de l’àmbit lingüístic també ens preocupa l’escalada del populisme i el triomf de la ultradreta, perquè no deixa de sacsejar les bases d’un sistema que ha mirat cap a una altra banda a l’hora de fer debats d’importància.

Si aquesta posició «ultramuntana» avança, també ho farà l’abstenció a l’hora d’emetre el vot i, per aquesta raó, la nostra societat no s’ho pot permetre, ara que tothom ha de saber dir la seua davant les postures racistes, xenòfobes i insolidàries.

Des d’aquest lloc en què ens trobem la gent de la cultura i la defensa del patrimoni, hem de saber advertir, també, sobre la necessitat de qüestionar el model de desenvolupament i els sistemes polítics que el sustenten. Açò va de debò i, qui no s’ho crega, es trobarà fora de qualsevol lògica massa aviat.

Zequi Castellano

Mestre i periodista