Quan els agermanats mallorquins decidiren que havia arribat l’hora de muntar una revolució ho feren invocant el rei. «Visca el rei i muiren los traïdors», cridaven. Però Carles I acabà enviant tropes en auxili dels poderosos. Una vegada més una revolta interna, a l’illa, era esclafada a còpia de tropes foranes. En veure que la cosa no prenia bé, els agermanats imploraren el perdó reial, oferint al monarca dues claus d’or, protocol·làries, que simbolitzaven la submissió del regne. El futur emperador, alhora que no manifestà cap commiseració envers uns súbdits gens deslleials cap a ell, encomanà la custòdia de les preuades claus al virrei Miquel de Gurrea. Documents i cronistes posteriors es fan un pàl·lid ressò d’aquell testimoniatge fins que se’n perd la pista. Qualque tradició oral afirma que acabaren en mans d’un joier de Palma que les va vendre a algú de fora. En tot cas, notícies incertes. I així fins que sabem que ja al segle XIX la família Rothschild en posseïa una rèplica historicista obrada, sembla, cap a mitjan centúria. Què se n’havia fet dels originals és un misteri. Si encara existeixen, i no en tenim constància, algú els guarda tancats amb pany i clau, valgui’n la redundància. El 1983, Eulàlia Duran, a les pàgines de Serra d’Or, donà a conèixer la reproducció, acompanyada de les corresponents imatges. Un digne complement als seus magnífics estudis sobre el tema.

La perplexitat de l’observador davant el rosari de desqualificacions […] resulta manifesta

L’any 2000, un 14 de desembre, la casa Christie’s va subhastar el conjunt. Però ho va fer per separat, que no era la pràctica més recomanable. I a partir d’aquí tornam a perdre el rastre d’una de les dues claus. Momentàniament, si més no. L’altra fou adquirida per algú de Dallas (Texas), i és la que ara ha arribat a Mallorca per tal d’ésser-hi exposada de manera temporal. Una benigna iniciativa de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma, coincident, a més, amb la commemoració del cinquè centenari de la Germania mallorquina. La polèmica, però, s’ha fet notar tot d’una que ha transcendit que la clau no era l’original del segle XVI que hom havia conjecturat. Rere la confusió hi ha una dosi d’eufòric optimisme quan es va donar a conèixer l’arribada de la peça, previ al preceptiu estudi que n’havia de definir cronologies i característiques. També s’ha afegit a l’equívoc una fitxa no gaire elaborada per part de la casa de subhastes, errors inclosos. D’altra banda, la circumstància de no conèixer com eren els originals no permet indicar si ens trobam davant una còpia fidedigna, una imitació més o menys exacta o una recreació. Però això ningú no té la vareta màgica per resoldre-ho. En tot cas la reproducció és, ara mateix, l’únic testimoni a l’abast. I quin testimoni! Perquè només la bellesa estètica de la joia, feta d’or esmaltat per un orfebre amb molta traça (ara mateix s’especula sobre la identitat de l’autor i hom apunta alt) ja s’ho paga. I no és aquest precisament el principal valor de la joia. Per molt «replicada» que sigui és l’única asseveració que ara mateix tenim d’unes claus d’un valor històric, artístic, cultural i «sentimental» excepcional.

Per això, la perplexitat de l’observador davant el rosari d’immediates desqualificacions que ha acompanyat la certesa que la peça no era l’original desitjat resulta manifesta. Més que parlar d’habituals comentaris polítics poc condescendents, hem assistit a un sòrdid linxament contra tot allò que envoltava la clau. Ha semblat com si aquesta obrís una caixa dels trons preparada per fer implosió a la primera oportunitat. Un inicial excés dialèctic d’eufòria (i res més, perquè aquí ningú no ha donat gat per llebre), si pecat és, és un pecat ben venial si atenem el significat de tenir ara la joia a Mallorca. Que no treu ni un bri d’oportunitat a la presència de la clau. A part del valor simbòlic, és la primera vegada que la peça és a l’illa. Per als obcecats detractors (entre els quals sobresurt el rostre venjatiu i miserable d’un antic batle de Palma) ha semblat que no comptava res, més enllà de la puresa original de la peça. S’entendria si haguessin posat el crit al cel en el cas d’existir-ne còpies a balquena, o si fos una maldestra rèplica de llautó, o si la corporació municipal l’hagués adquirida a preu d’original, o… Astora una visió tan epidèrmica, tendenciosa i irresponsable quan es tracta(va) de recuperar patrimoni, en un indret en què ara i adés la notícia sempre apunta a devastacions patrimonials. Opinions, tanmateix, que, com recull un document medieval d’aquells que publicà al segle XIX Pròsper de Bofarull, són «com tabal, que si el tocats, llança gran veu, e si l’obrits, trobar-l’hets buit».

I és que en segons quines latituds demanar una actitud intel·ligent i positiva davant el contratemps és demanar la lluna. Quan fa uns anys es va descobrir que el Museu d’Art de Girona havia adquirit tres taules falses de Pere Mates (s. XVI) en lloc dels crits i renou mallorquins d’aquestes setmanes es va organitzar una exposició sobre la matèria (Falsos verdaders. L’art de l’engany) i es fomentaren estudis i anàlisis sobre altres casos. Tant costa donar la volta a la truita i aprofitar el caire indubtablement positiu del cas?

Gabriel Ensenyat Pujol

Doctor en Història

Catedràtic de la Universitat de les Illes Balears