Fuster i la cultura com a eina d’emancipació

Aquest 23 de novembre ha fet 100 anys del naixement de Joan Fuster, una figura reconeguda, reivindicada i homenatjada enguany arreu dels Països Catalans. Els actes de commemoració han estat múltiples i variats, especialment en funció de qui en fossin els impulsors i, per tant, dels aspectes que s’hagin volgut destacar d’una trajectòria completa, polifacètica i brillant com la seva.

Fuster també va ser una figura odiada i molesta per l’ordre establert, i aquí cal fer referència als dos atemptats que va patir al seu domicili ―el primer, el 17 de novembre del 1978, que ell mateix va qualificar de «petard», i el segon, l’11 de setembre del 1981, de dos explosius col·locats que tenien la intenció de causar el màxim dany possible―, perpetrats per l’extrema dreta i el blaverisme espanyolista. Aquests fets s’emmarquen en la Batalla de València, uns anys de terrorisme de baixa intensitat i persecució contra l’esquerra valencianista ―amb un plantejament nacional del conjunt dels Països Catalans―, que atacava les idees de llibertat, democràcia, autogovern i recuperació de senyes d’identitat com la llengua i la cultura.

Fuster entén la cultura com una eina de transformació de la societat, és a dir, lligada a la realitat present

És innegable que Fuster va ser un objectiu d’aquests atacs per l’enorme petjada que va deixar en el camp cultural, com a actiu i referent; però no únicament en un sentit de producció cultural a través dels seus escrits ―que han contribuït a engruixir, en qualitat i quantitat, l’assaig, la narrativa, i la poesia catalana, entre d’altres―, sinó especialment per la concepció que tenia ―i propugnava― sobre el paper que havia de tenir la cultura en la nostra societat. La cultura i, per extensió, l’escriptor, l’intel·lectual o, en un sentit general, la persona que, mitjançant la seva producció artística o intel·lectual, difon idees per incidir en l’imaginari de la societat.

A Diccionari per a ociosos, Fuster dedica una entrada al terme «intel·lectual», en la qual reflexiona sobre aquesta qüestió i també sobre l’actitud que pren aquell qui és conscient que allò que escriu serà llegit. Diu: «L’home de lletres actual no és, ni se sent ni es vol estrany a les qüestions vitals del seu món: sobre elles té la seva visió, en elles participa i influeix en la mesura que és permès». Partint d’aquesta premissa, queda ben clar que Fuster entén la cultura com una eina de transformació de la societat, és a dir, lligada a la realitat present; la concep, de fet ―juntament amb la llengua― com la columna vertebral del país, una eina per a l’emancipació, un punt de partida per estructurar la nació política, per lligar allò nacional i allò social. Per a ell, la llengua i la cultura, en les seves diverses expressions, fan Països Catalans, en un sentit complex, ja que són manifestacions indeslligables del fet polític. Aquesta concepció s’allunya clarament dels paràmetres aburgesats i elitistes que han predominat i guiat certs plantejaments sobre què ha de ser una cultura nacional, i té fortes influències de la concepció gramsciana sobre la cultura nacional-popular: d’entrada, trobava semblances entre la situació d’Itàlia i dels Països Catalans, com els diferents nivells d’industrialització entre el territori, o l’absència d’una burgesia que cregués en el projecte nacional.

La cultura que defensava Fuster havia de transcendir els cercles intel·lectuals i ser realment del poble i per al poble

En el cas específic del País Valencià, Fuster explicava clarament quin era el subjecte que havia de fer realitat aquesta cultura de base nacional, i així ho apunta durant el parlament d’homenatge a Renau i Estellés (1978): «I ara, davant aquesta dimissió cronològica, la bandera de la reivindicació nacional passa a mans de les "classes populars". No solament del proletariat: de tot allò que Gramsci —i perdoneu-me la reiteració— solia designar amb el terme "classes populars". Però les nostres classes populars, si han de ser el que cal que siguen, han d’alliberar-se de la hipoteca permanent dels prejudicis espanyolistes, inculcats en l’escola de la classe dominant, en els diaris de la classe dominant, en les ràdios de la classe dominant. Tenim un poble magnífic, però manipulat». I encara més, pel que fa al paper de la cultura i dels agents que fan cultura: «en la dialèctica quotidiana d’un esforç de "transformació" de la societat, nosaltres hi tenim assignada una funció de revulsiu, de clarificació racional —exactament, racionalista— i d’avantguarda reivindicatòria. Tu, Renau, i tu, Estellés, hi figureu entre els primers. I la cultura que encarneu ¿no demana el qualificatiu, i torne al meu Gramsci, de "nacional-popular"?».

Així doncs, la cultura que defensava Fuster havia de transcendir els cercles intel·lectuals i ser realment del poble i per al poble; els «intel·lectuals» havien de formar part de la massa social treballadora i baixar de qualsevol torre d’ivori, i havien de posar el seu projecte al servei de l’emancipació social. Fuster va exercir la seva influència en aquest sentit, entre els cercles culturals amb els quals tenia relació: n’és un exemple el fenomen de la Nova Cançó, moviment artístic que neix en ple franquisme per reivindicar i fer (re)néixer aquesta cultura lligada a l’alliberament nacional i als drets socials i les llibertats, en oposició al règim i a l’hegemonia cultural dominant fins aleshores.

Una de les (moltes) tasques encomiables que hem de prendre de Joan Fuster és, doncs, la de retornar a la cultura aquesta essència, aquesta funció: que esdevingui una cultura compartida a través de la qual es confirmi aquest subjecte col·lectiu necessari per construir una alternativa social que respongui als interessos de les classes populars. Tenir-ho present i concebre-ho des d’aquesta perspectiva i amb aquesta finalitat seria, sens dubte, un homenatge sincer i majúscul.

Queralt Badia, correctora i assessora lingüística