Un món fragmentat

Ens trobem en ple canvi de paradigma respecte d’aquell del qual venim

La Universitat d’Estiu i Tardor d’Andorra ha tancat una nova i interessant, com sempre, edició, la 38a. En aquesta ocasió ha estat a l’entorn del tema «Un món en estat d’emergència», amb quatre conferències.

La primera va ser a càrrec de l’economista Sylvie Matelly, la segona del metge Rony Brauman, la tercera del filòsof Javier de Lucas i la quarta del politòleg Pere Vilanova i Trias.

Aquest darrer, també moderador, n’ha fet les conclusions, que ha reduït a la constatació que el món es troba actualment en una situació de gran fragmentació i, per tant, desordenat per l’acció en l’escena internacional de molt agents que generen incertesa a través de les seves accions sobtades, aïllades i inevitablement unidireccionals. Una situació difícil d’entendre i de descriure, i en la qual no se sap cap on es va, segurament perquè ens trobem en ple canvi de paradigma respecte d’aquell del qual venim.

la situació és prou complexa per a mirar de desconstruir-la o analitzar-la sota diferents aspectes i separadament i no enfrontar-se al conjunt tot alhora

La crisi del model econòmic de creixement continuat del 2008; els creixents fluxos migratoris; els canvis estratègics dels Estats Units de Trump, de la Rússia de Putin o la Xina de Xi Jinping; les contradiccions de la globalització dominant; el canvi climàtic; la pandèmia de la covid-19; el Brexit; la guerra a Ucraïna i les més de trenta altres guerres anuals al món amb els seus desplaçaments de refugiats; la crisi energètica; la crisi alimentària; la remilitarització dels estats; l’amenaça nuclear; l’acceleració dels canvis tecnològics; el poder d’informació i desinformació de les xarxes; la tendència a l’autoritarisme; la corrupció; la gran generació de coneixement que no arriba on hauria d’arribar en haver-se produït ahir o en no poder accedir als canals de comunicació pertinents; el menyspreu de l’experiència i de les humanitats; el deute i la inflació; la desmesura del creixement especulatiu i el consum de recursos no renovables; l’increment de les desigualtats, o la desatenció als canvis de cicle... Tot plegat constitueix un nombre suficient de variables per a pensar que la situació és prou complexa per a mirar de desconstruir-la o analitzar-la sota diferents aspectes i separadament i no enfrontar-se al conjunt tot alhora.

Segurament ens cal l’ajuda de la intel·ligència artificial per a desenredar l’embolic de variables en què ens trobem capficats i poder resoldre una equació de tantes variables. Però no només això.

A part d’utilitzar tots els estris, aparells i elements d’ajuda dels quals ens puguem servir, digitals i analògics, no estaria de més, per sentit comú, que apliquéssim alguns dels principis vigents des de l’inici dels temps, per tal d’entendre i discernir els problemes i trobar-hi les millors solucions. Per exemple:

1. Tots els éssers vius en l’espai-temps de la Terra, així com les seves obres i accions, seguim uns cicles imposats, dins la Natura, a través del rellotge biològic de què cadascú disposa, amb una obsolescència programada natural implícita. Entendre’ls i atendre’ls seria convenient, ens faria més humils i més savis. Saber on es situa en qüestió el problema i subjecte del tema analitzat, a dalt o a baix del cicle, a l’inici, al mig o a la fi... I tenir clar que tot el que puja ha de baixar i tot el que baixa ha de pujar, tard o d’hora.

2. Tot, a l’Univers, està connectat a través de l’energia i els àtoms que ens constitueixen.

A escala newtoniana, a qualsevol acció li correspon una reacció, equivalent a la seva força, i per tant tot el que fem afecta els que tenim a l’entorn. Hem de considerar que existeixen uns límits a les accions pròpies passats els quals afectem a tercers.

3. I, per tant, a l’Univers tot tendeix a l’equilibri, més aviat o menys. Altrament l’Univers, tot i trobar-se en expansió, s’hauria destruït, i en qualsevol de les escales possibles (nano, micro o macro).

4. La unió sempre dona molta més força, menys quan s’arriba al límit, en què de tanta força es col·lapsa.

5. La ironia de la vida fa que allò que més perseguim se’ns escapi i d’allò de què ens escapem ens persegueixi.

Davant d’aquest món fragmentat que també podem experimentar als nivells més propers hem de saber reutilitzar, com sempre s’ha fet, aquests principis que són vàlids per aplicar a qualsevol àrea de la nostra vida.

Ens cal ser conscients de la posició en què ens trobem dins del cicle d’evolució i del rellotge vital, com a país, com a territori, com a poble, com a família i com a persona, i no confondre’ls i actuar en coherència, és a dir, estratègicament.

Ens cal avaluar les nostres accions i els seus impactes en l’entorn i les seves conseqüències.

Ens cal controlar els excessos i renunciar-hi, perquè el retorn a l’equilibri és inexorable i el malbaratament d’energia vital massa costós, i saber conduir la nostra capacitat creativa modulant i apaivagant l’esforç, sense renunciar a ser més profund i arribar més lluny.

Ens cal posar en comú els nostres recursos i capacitats amb els que ens envolten o ens són pròxims, per a ser més forts i més sostenibles a través no només de la quantitat sinó també de la qualitat, és a dir de la complementarietat, la solidaritat, la corresponsabilitat i la igualtat.

Ens cal reconèixer i saber valorar el que tenim en la seva vàlua i no pel fet de tenir-ho simplement a l’abast o no; ser conscients, en definitiva, de les nostres qualitats i aptituds i també dels nostres defectes i mancances, objectivament, i actuar conseqüentment.

I preparar-nos, tant quan toqui estar a dalt, gestionant bé els recursos i guardant-los per quan toqui baixar, com quan toqui estar a la part baixa del cicle o arribar al punt final del rellotge, com ens recorda la màxima 40 del Manual Digest, d’Antoni Fiter i Rossell, del 1748... «En temps calamitós, de guerres, i tribulacions, sofrir-les amb resignació i abaixar lo cap, a fi de poder-lo tornar a alçar després de finides».

Antoni Pol i Solé