(País)atges literaris

Diuen que la paraula paisatge conté al seu interior la força de dos grans conceptes: d’una banda, el que evoca l’entorn que es desplega davant dels nostres ulls i, de l’altra, el de la idea de país. Podríem dir, doncs, que el nostre paisatge és el conjunt de paratges, reals i afectius, d’un país que es materialitzen en mirar per la finestra i observar l’amalgama de teulades, antenes i fils de la llum, en abocar-nos a la contemplació de les muntanyes que tenim a tocar de casa o en obrir molts dels llibres que nodreixen la literatura catalana.

Des de fa més d’un segle, els estudis literaris s’interroguen sobre si la literatura configura la imatge que tenim dels paisatges que ens envolten o si, al contrari, són les obres de creació les que determinen la mirada amb què observem el món. Aquesta és una pregunta que ha permès reflexionar sobre els vincles entre la realitat i la ficció, açò és, sobre els mons possibles que els éssers humans podem crear a partir del nostre entorn més immediat.

En el cas de la literatura catalana, la nòmina d’obres que ens narren paisatges i ciutats és proteica i abundant, ja que confecciona múltiples recorreguts de lectura dels nostres entorns, tant dels purament urbans, com dels de la naturalesa més agresta i salvatge. Les muntanyes, els barris, les ciutats, les comarques i les zones rurals dels Països Catalans són una matèria literària de primera magnitud que les nostres autores i autors han manipulat com demiürgs per crear un país-text que complementa i enriqueix el país que xafem cada dia. Potser és una tendència general en la literatura occidental del darrer segle però paga la pena aturar-se un moment per a reconèixer el paper de la literatura en la configuració de la imatge que tenim del nostre món quotidià.

Les obres recullen el territori de nord a sud i ens l’ofereixen des de la particularitat de cada veu que el narra i des de la complexitat de cada mirada que el llegeix

Les persones que vivim a les latituds més meridionals del país no podem recórrer Altea (la Marina Baixa) sense el tel de màgia i llum mediterrània amb què Carmelina Sánchez-Cutillas la va impregnar a Matèria de Bretanya, ni podem enfrontar-nos a la serralada més gran del sud, l’Aitana, sense sentir l’aspror de la roca i la duresa de la vida dels masos que Enric Valor ens explicà a L’ambició d’Aleix i La idea de l’emigrant. Si seguim el viatge des de la Marina cap al nord, abans d’arribar a la ciutat de València, la magnificència del llac de l’Albufera i l’amabilitat de les carreteres que la voregen ens connecta amb les proses sensorials que L’Albufera de València que Joan Fuster ens regalà en un exercici de respecte i amor cap a un indret riquíssim.

Un grapat de quilòmetres més i tampoc no podrem trepitjar el Baix Cinca sense copsar la força del pas del temps i les transformacions de les terres dels llauradors que Mercè Ibarz aplegà a La terra retirada; com tampoc no podrem mirar el gran Ebre i la seua història sense trobar-nos amb les ombres dels personatges de Camí de sirga, de Jesús Moncada. I a les terres banyades pel riu, la novel·la de Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera, ens amerarà de nostàlgia i anhel de retorn a casa quan recorreguem la Ribera d’Ebre i els seus camps d’oliveres.

Només uns quants exemples ens serveixen per a adonar-nos que la força evocadora de la literatura relliga els paisatges amb la comunitat que els llegeix i els transita i així és com propicia que les lectores i els lectors dels Països Catalans es reconeguen en les formes del territori que els llibres retraten. Les obres recullen el territori de nord a sud i ens l’ofereixen des de la particularitat de cada veu que el narra i des de la complexitat de cada mirada que el llegeix per a activar la identificació entre el públic lector i el (país)atge que s’estén des del Rosselló al Baix Segura.

 

Irene Mira-Navarro

Membre del Casal Popular Tio Cuc