El present continu

Durant la meva infantesa vaig conèixer persones nascudes el segle XIX. I d’altres, com la meva àvia, que em parlaven dels carlins, de monedes i mesures oblidades, d’històries ara només conegudes a través dels llibres. El pes de la memòria, quan ara sento aquests mots, encara m’aboca a la tradició oral, perquè vaig conèixer tot això no per la lectura, sinó per la narrativa de les emocions.

Amb poc més de cinquanta anys ja vaig dient que sóc un home del segle XX. I m’esgarrifo de pensar-me com la meva àvia, com aquelles persones que vaig conèixer nascudes un segle enllà, i m’imagino, si hi arribo, d’aquí a poc, amb nens que sentiran un senyor del passat segle parlant de coses passades, de pessetes, de quan no hi havia mòbils ni ordinadors, de quan la gent llegia el diari de paper, i tant de bo no sigui així, de guerres sortosament no viscudes.

Penso això mentre em llevo, un diumenge al matí. Sóc un home del segle XX, que encara accentuo el mot sóc, tal com em van ensenyar a l’escola, però que el corrector em nega. Ara sóc ja no és diacrític, i en el segle XXI tant se val el ser com un esclop, tal vegada perquè els esclops enguany són extingits. Em deixa però, d’escriure l’accent de són, perquè la biologia és tossuda, i l’endormiscament sobreviurà a l’ortografia. Deia, disculpeu, que sóc un home del segle XX, que encara ha vist esclops de fusta, i coses que aquests petits de demà no veuran, i en tota aquesta meditació matinera rumiava si, en realitat, això és així, o potser no tant.

... el pintor present no pot sostreure’s de la presència insistent dels colors antics de les façanes, dels murs bastits segles enllà [...] i de les veus i els mots dels parents, els més efímers tal vegada

Perquè som al segle que som, i som el que som i el que mengem i els mots que ens configuren un llenguatge. Significats, objectes i ginys que canvien, que s’extingeixen com les criatures que anem poblant la terra des de mil·lennis; i a la vegada... som els paisatges i els objectes que ens acompanyen, presències d’un present continu nascut el segle passat, o fa dos segles, o molt més.

L’arquitectura que ens embolcalla, casa meva, el campanar, l’urbanisme del meu carrer i la plaça, fins i tot la font, el fanal, la paperera, tots tenen una edat més o menys antiga. Em consolava de pensar que el sostre que em guarda el cap, al llit estant, té prop d’un segle; el meu llit mateix, que vaig restaurar farà prop de trenta anys, ja deu anar per la centúria. I la casa, i l’abadia propera, mil·lenària també. Tot és passat i present a la vegada, en una vitalitat de l’objecte o de l’arbre centenari.

Més enllà de la nostàlgia del diumenge al dematí, pensava en la importància dels paisatges en la comprensió de l’art, la cultura i la filosofia del present. De com la presència constant d’estètiques passades no suposa necessàriament que aquestes ens siguin alienes. De com el pintor present no pot sostreure’s de la presència insistent dels colors antics de les façanes, dels murs bastits segles enllà, del bosc nascut molts anys enrere, de la font antiquada de la plaça del seu poble i de les veus i els mots dels parents, els més efímers tal vegada.

Pensava fins i tot en els llibres, el quaderns, algunes peces de roba conservades encara, els objectes quotidians fabricats el passat segle, encara vius, usats. Pensava en la seva consciència, qui sap si qüestionant-se també el seu paper en els nous temps tan fugissers com els d’avui dia; això devia pensar també la meva àvia quan veia els nens parlant de coses tan noves i també fugisseres al seu entendre.

He acabat evocant l’ànsia de romandre de les llaunes de tonyina, de les conserves que guardo al fons de l’armari, amb dates futuristes de caducitat. Algunes fins i tot exagerades. Com és possible? Serà veritat que l’aliment traspassarà tots aquests anys immaculat dins de la llauna? I el terror, quan, al fons del calaix, o a la prestatgeria, descobreixo caducada una d’aquestes càpsules del temps, i em veig a mi mateix llençant la llauna verge al pot de les escombraries.

Antoni Madueño i Ranchal. Musicòleg i intèrpret especialitzat en els repertoris medievals. UAB.