Joan Fuster i el IV Aplec de la Joventut (Bocairent, 1963). D’una prohibició governamental a una injecció de moral valencianista

Contra el tòpic d’un Joan Fuster sedentari, la dècada dels seixanta i els primers setanta representen, potser, el moment de màxim activisme cultural i polític de l’assagista. Si bé és cert que l’escriptor passava moltes hores al número 10 del carrer de Sant Josep de Sueca –atenent visites, practicant la tertúlia o guanyant-se la vida a força de teclejar la màquina d’escriure–, també ho és que gairebé totes les empreses culturals o cíviques dels Països Catalans van passar d’una manera o d’una altra per ell.

Joan Fuster (primer per la dreta) amb un grup de joves en la visita que feren al santuari de Sant Vicent de Llíria en l’aplec del 16 d’octubre de 1960 (AFJF)

Ací ens centrarem en el IV Aplec de la Joventut que el 1963 s’hauria d’haver esdevingut a Bocairent. Posem-ne els antecedents: entre el 1960 i el 1962, convocats cada mes d’octubre per la Joventut de Lo Rat Penat, els centres excursionistes de les ciutats que els acollien, els cercles universitaris valencianistes i altres entitats, s’havien celebrat els Aplecs de la Joventut del País Valencià a Llíria, Alcoi i Castelló de la Plana amb total normalitat i, com apunta per carta el mateix Fuster al seu amic Joaquim Maluquer, «amb tota felicitat». Ara bé, el 27 d’octubre de 1963 hauria d’haver-se’n desenvolupat a Bocairent la quarta edició, però la guàrdia civil i l’exèrcit ho impediren. Aquell any, justament, la crida –o el «Manifiesto a la Nación»– havia estat a càrrec del suecà, el qual era, arran de la publicació d’El País Valenciano, la diana dels atacs provinents de diversos sectors i personatges de la societat valenciana (Diego Sevilla Andrés, Francesc Almela i Vives o José Ombuena, entre d’altres), així com de la premsa local.

«hem aconseguit mobilitzar 150 números de la Benemèrita. No és això “guanyar les eleccions?”

Les xifres d’assistents previstes per part de l’organització eren bastant superiors a les de les edicions anteriors –entre 500 i 700 persones–; no obstant això, quan ja eren gairebé a Bocairent, s’hi trobaren uns 150 guàrdies civils armats amb metralletes. La versió «oficial» apunta a l’absència del compliment del tràmit de la censura per part de l’impressor de la crida. Tanmateix, per a Fuster aquella prohibició governamental arribà perquè els mateixos personatges que havien tramat la campanya de demonització contra ell s’havien posat en contacte amb el governador civil en llegir l’esmentada crida i qui la signava. Les paraules que, segons l’escriptor, el governador, Antonio Rueda y Sánchez Malo, adreçà a Joan Segura de Lago, president de Lo Rat Penat –«“Que sean valencianistas, pasa; pero catalanistas, ¡eso sí que no! Esos hijos de puta que quieren separar Valencia de Castilla para someterla a Cataluña”. “Y ese Fuster...”»–, són una prova fefaent, d’una banda, que les autoritats, quatre anys després del primer aplec, s’havien adonat que aquelles trobades tenien un fort contingut polític i, d’una altra, que el suecà estava sota la lupa policial.

En qualsevol cas, la presència de les forces de l’ordre i de la llei, lluny d’atemorir la concurrència, suposà una injecció de moral per al valencianisme. Fuster no pot amagar, en la correspondència a Maluquer, un relatiu entusiasme pel que s’entén com una certa provocació per part dels valencianistes –catalanistes– cap a les autoritats militars, una victòria, mínima, sí, però sense precedents en la història del nacionalisme valencià: «hem aconseguit mobilitzar 150 números de la Benemèrita. No és això “guanyar les eleccions”? Em penso que sí. Modestes, és clar. Però les hem guanyades. [...] Crec que, per fi, hem entrat en la “pubertat política”. Fins ara no havíem merescut la suspicàcia policial.».

El veto a la realització del IV Aplec a Bocairent contribuí, paradoxalment, a sortir –d’una manera humil, tot siga dit– de l’immobilisme general en què vivia la societat valenciana, i ajudà a crear un clima d’optimisme entre els sectors valencianistes. El suecà, l’endemà mateix dels fets, li escriu una carta, amb un to alegre i exultant, a Vicent Álvarez –aquells dies a Montpeller– amb la narració dels esdeveniments dels darrers dies: «Te n’has anat a França, i no saps el que t’has perdut. El país està caldejat com mai ho havia estat». Fuster, com a líder, i la generació valenciana dels seixanta, com a bons acòlits, començaven a fer soroll i a molestar les altes instàncies. El camí, malgrat tot, s’anava traçant... Fins que arribaren la Transició espanyola i els primers anys del nou sistema democràtic, que, amb l’estavellament de tantes il·lusions, suposaren un daltabaix anímic tant per al de Sueca com per a nombrosos almogàvers.

Nota bene: El 1964 el govern franquista tornà a posar problemes a la convocatòria del V Aplec a la Vall d’Uixó; la resposta fou que, el diumenge següent, l’últim d’octubre, es realitzà la primera marxa a peu des de València al Puig, una marxa que es repetí durant els pròxims anys, fins al 1968, quan el governador civil prohibí l’entrada dels nacionalistes a la població. Tant els aplecs com les marxes són a la base d’una de les tradicions que, des del 1977, continua el valencianisme: l’arribada al Puig des de València el darrer diumenge d’octubre.

J. Àngel Cano Mateu

Doctor en Filologia Catalana i lector de Català a la University of Leeds