«I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. / Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, / ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques»

Arran de l’encesa de torres, talaies i talaiots de la Mediterrània pels drets humans he buscat la versió sencera del poema Ítaca de Konstandinos Kavafis. El text que va musicar Lluís Llach l’any 1975 és una adaptació reduïda dels versos traduïts per Carles Riba. Eudald Solà, reflexionant sobre les traduccions de Carles Riba dels poemes de Kavafis, va afirmar: «Ens trobem —ho crec totalment— davant d’una de les traduccions més belles —potser la més bella de totes les que s’han donat en el món— dels poemes de Kavafis i, no cal dir-ho, davant la més bella de totes les que existeixen en la nostra llengua catalana». L’adaptació del poema, per convertir-lo en la coneguda cançó de Lluís Llach, va comportar l’eliminació d’uns quants versos. Probablement es va fer així per centrar —simplificant— l’essència del poema o per facilitar-ne la comprensió, obviant determinades referències a éssers de la mitologia grega, més difícils de seguir en una cançó, sobretot per als qui no hi estem gaire familiaritzats.

Alguns d’aquests versos no musicats per Lluís Llach no són pas superflus ni fàcilment prescindibles si volem copsar tota la força i el sentit que Kavafis va ser capaç de donar al poema. Em refereixo als que esmenten els Lestrígons —poble llegendari de gegants—, els Ciclops —gegants amb un sol ull al front— i Posidó —déu dels mars. Kavafis, en incloure’ls, s’hi va referir com a possibles entrebancs del llarg viatge, com a éssers capaços de provocar malvestats. Ho feu assenyalant que no els «trobaràs» en el camí «si el pensament se’t manté alt, si una emoció escollida et toca l’esperit i el cos alhora». O «si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu».

El destí que proposava Kavafis era arribar a Ítaca. Millor fer-ho, però, no forçant la travessia per no fondejar-hi fins «que ja siguis vell», després d’haver anat a ciutats d’Egipte a «aprendre dels que saben». El poema pot ser contemplat com una metàfora del viatge de la vida, durant la qual hauràs d’esdevenir «ric de tot el que hauràs guanyat», sense esperar que Ítaca t’hagi de donar riqueses. Tanmateix, com a excel·lent poema, dona la sensació que, entre la concreció i el simbolisme que flueixen de les paraules, Kavafis deixava les portes obertes a l’absorció interpretativa personal de cadascú. Passa això quan el sentit de les paraules encadenades va més enllà del seu significat, quan la profunditat aflora i s’escampa com llavor en un camp llaurat, assaonat i adobat.

Els tres versos finals són impressionants, trasbalsen i emocionen: «I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. / Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, / ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques».

«Savi» i encara més «saviesa» són paraules en un cert desús.

A part de la idea del viatge hi ha tres conceptes que interpel·len en profunditat. El de les riqueses guanyades tot fent el camí sense esperar que Ítaca ens les proporcioni. Quines riqueses, podríem preguntar? L’altre concepte consisteix en la probabilitat que quan arribis al final del viatge Ítaca et sembli pobra. Però al mateix temps, en un tercer concepte, Kavafis ens diu que sap que amb l’experiència del viatge hauràs esdevingut prou savi per entendre què volen dir les Ítaques.

«Savi» i encara més «saviesa» són paraules en un cert desús. La saviesa com a capteniment assenyat en la vida, i en la coneixença justa de les coses. Una atribució que per sort no és mesurable, ni puntuable, com pretesament es regula l’adquisició de coneixement. Segurament en les formes de vida actuals, que el sistema imposa, ni en la competitivitat, ni en la productivitat que les envaeix, ni en les ànsies de consum, d’entreteniment i de distracció que regulen l’escapatòria de les tensions acumulades, s’escau l’ús de la saviesa. Potser per això costa tant entendre què volen dir les Ítaques.