Fa pràcticament un terç de segle que vaig defensar la meva tesi doctoral. És un estudi demogràfic de la Conca de Barberà, l’Alt Gaià i la Plataforma Segarrenca que ha estat publicat de forma dispersa per la Diputació de Tarragona i els centres d’estudis dels quals formo part, a més de desenes d’articles en revistes locals (moltes de les quals, de capçalera desapareguda). Hi practicava un recorregut pel balanç natural de la població a l’època moderna a partir del buidat numèric o recompte anònim de les actes sagramentals de baptisme, matrimoni i òbit. Oferia els resultats dels tipus de família (solitaris, nuclears o simples, extenses, múltiples, indeterminades) que es desprenien de l’anàlisi de les llibretes de compliment pasqual. Duia a terme una genealogia per a tota la Conca, o sigui, una reconstrucció de famílies de totes les parròquies i sufragànies on l’estat de conservació de la documentació ho permetia amb un mínim de garanties científiques. Només un extracte nominal de totes les actes, milers, consent aconseguir l’objectiu.

El nostre país tenia unes 2.000 entitats de poblament i les reconstruccions de famílies aconseguides, publicades i consultables no arriben al mig centenar

He vist passar els anys i els treballs de recerca basats en la reconstrucció de nissagues han tingut una continuïtat molt migrada. L’excepció més remarcable és la tesi del Dr. Raimon Masdéu, llegida l’any 2016 a la UAB, i localitzada a Sant Just Desvern. Així, allò que havia de constituir un centre d’interès de primera magnitud de cara a conèixer els paràmetres de natalitat, mortalitat i fecunditat de les parelles de Catalunya des de mitjan segle XVI ha quedat ancorat en un desert. A més, els organismes que han de vetllar per la recerca en aquest terreny demogràfic no tenen la reconstitució de vides conjugals en els seus objectius.

Vaig cedir totes les fitxes de la meva recerca a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT). Hi obligava la circumstància que l’AHAT és un model de funcionament i la tasca de digitalització dels fons sagramentals i notarials de la diòcesi no és moneda comuna en aquestes latituds del globus terraqüi. Al lloc web es poden trobar els milers de fitxes que van bastir la tesi, que volia posar a l’abast dels investigadors i que anhelava que servissin de paradigma per a recerques funcionals i abastables. Les intencions i voluntats han anat a parar al foc infernal on són cremats els temes de recerca condemnats. Només rebo consultes de genealogistes, de naturalesa o d’encàrrec, que demanen precisions sobre aspectes molt puntuals. Molts, massa (en tot cas), volen que els faci una part de la feina per la qual cobren (a voltes, molts diners). La mala preparació i a cops educació que esgrimeixen són d’un abast increïblement alt en àmbits professionals.

Totes les institucions de recerca i de divulgació arrelades a Catalunya haurien de considerar seriosament la possibilitat de prendre un relleu que s’ha perdut i recobrar l’alè després de tant temps de silenci ignominiós. El nostre país tenia unes 2.000 entitats de poblament i les reconstruccions de famílies aconseguides, publicades i consultables no arriben al mig centenar. No calen més precisions. Els buits territorials són enormes i podem defensar que la investigació en aquest camp es va frenar quan tot just començava. En conseqüència, preguntes clau com a quina edat es casaven els nostres avantpassats, quants fills tenien, quins eren els intervals protogenèsics i intergenèsics, quines eren les esperances de vida i les edats mitjanes de defunció, quins els quocients i taxes de mortalitat infantil i juvenil (els albats), quina era la fecunditat, quina era l’edat de la mare a la darrera maternitat... persisteixen, des de fa massa temps, sense una resposta que permeti donar unes notes mínimes. Un excel·lent manual de demografia històrica publicat per Rafael Dalmau Editor, fa poc, constitueix una llum tènue enmig de la foscor i les tenebres. Hauríem de ser capaços de fomentar la investigació des de les plataformes de centres d’estudi i associacions culturals. Altrament, una part significativa del nostre passat col·lectiu romandrà enterrada pel més negre dels oblits.

Dr. Valentí Gual Vilà

Professor titular de la Universitat de Barcelona

President de l’Associació Cultural Baixa Segarra (1992-2007) i vocal del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà