Que algú em digui espanyola fereix la meva sensibilitat; ho visc com un greu atemptat a la meva autodeterminació personal i fa trontollar la meva estabilitat emocional

 Molts catalans vam creure que assoliríem la plenitud nacional i que després de segles de repressió podríem gestionar-nos lliurement. Vist, però, el fracàs de l’aplicació del resultat del primer d’octubre, ningú, per poc realista que sigui, no pot creure que en un temps raonable Catalunya esdevindrà un estat amb tots els drets que se’n deriven. Però sí que estem en condicions d’exigir que es respecti la nostra identitat nacional, i que a la documentació oficial no se’ns qualifiqui d’espanyols. Que algú em digui espanyola fereix la meva sensibilitat; ho visc com un greu atemptat a la meva autodeterminació personal i fa trontollar la meva estabilitat emocional. Reivindicar una correcció en aquest sentit hauria estat impensable fa només un parell d’anys, però el govern espanyol ha obert una porta, que podrem travessar sense dificultats si aquest govern no vol caure en greus contradiccions impossibles de defensar.

El 22 de desembre del 2022 el congrés espanyol va aprovar la Llei Trans, l’objectiu de la qual és reconèixer l’autodeterminació de gènere. Tothom que s’hi aculli pot sol·licitar un canvi de nom i de sexe legals que quedaran reflectits en el Registre. Prèviament haurà d’haver manifestat la seva disconformitat amb el sexe assignat a l’hora de néixer. En un breu període de quatre mesos serà reconegut per l’administració com allò que és; sense por i sense culpa. La llei reconeix, per tant, el dret a la lliure determinació de la identitat de gènere. Tot el col·lectiu trans, i les persones sensibles a les seves reivindicacions, aplaudim el desenllaç d’aquesta llarga lluita, que en definitiva afecta la dignitat de les persones.

Que els tribunals espanyols hagin estat sensibles a les peticions dels que demanaven que al seu DNI hi aparegués el nom escollit i el sexe amb el qual s’identifiquen és una gran notícia, no només per al col·lectiu a qui es refereix directament, sinó també per als qui volem que es respecti la nostra identitat nacional. De la mateixa manera que qui ha nascut amb òrgans sexuals masculins i, malgrat això, és una dona i com a dona se sent i com a dona vol que la reconeguin i se li adrecin, hi ha catalans com ara jo mateixa a qui ens han endossat una espanyolitat oficial amb la qual no només no ens sentim gens representats sinó que ens identifica amb els causants de moltes de les injustícies i abusos dels quals hem estat víctimes. Si el govern ha reconegut el dret a reivindicar una identitat, no es pot permetre el luxe de rebutjar-ne una altra sense entrar de ple en una absurditat injustificable. Comptem encara amb un punt important que mai cap partit català no ha explotat; l’article 2 de la Constitució espanyola reconeix la nacionalitat catalana. Quin sentit té, doncs, que al DNI de tots els catalans hi digui «nacionalitat espanyola»? Això s’hauria de deixar al criteri de cadascun dels afectats.

És obvi que la dona amb genitals masculins mai no podrà ser mare d’un fill biològic, i que el català que només ho sigui sobre el paper mai no gaudirà dels avantatges de tenir un estat al seu favor, però tant l’una com l’altre hauran fet un pas de gegant en el seu benestar emocional pel sol fet que es tinguin en compte les seves respectives identitats, encara que només sigui a un nivell poc més que simbòlic.

Farien bé tots els partits polítics que es diuen independentistes i que han demostrat que no ho són de deixar de fer volar coloms, tocar de peus a terra i començar a treballar perquè se’ns reconegui com a catalans —i prou— a tots aquells que no volem ser cap altra cosa.

Tessa Calders i Artís

Presidenta de l’Institut Món Juïc