Els dies 2 i 3 febrer es va celebrar el 1r Congrés de Joves Investigadors en Història Social i Econòmica a la universitat de Girona (UdG). Aquest tipus de congressos són convocats habitualment pels programes de doctorat de les universitats. Aquest no va ser el cas, ja que el congrés va ser organitzat per joves investigadors del grup d’Història Rural de la UdG. Un congrés de joves investigadors organitzat per joves investigadors, tot un mèrit. En termes generals va ser un espai amb un ambient de treball proper, on intercanviàrem impressions sobre el nostre present i, sobretot, el nostre futur.

La conferència inaugural va tenir com a protagonistes dos antics doctorands de la universitat, que explicaren les seves impressions sobre la vida després de la tesi doctoral i, en general, l’esdevenir de les seves carreres acadèmiques. Totes dues experiències tingueren un denominador comú: la successió de contractes temporals i la precarietat laboral, on el fet d’assolir una plaça fixa a la universitat era com referir-se al Sant Greal. Tothom n’havia sentit a parlar, tot i que ningú l’havia vist mai.

La dedicació a la història local per part d’investigadors joves és, avui dia, inviable

En aquest context, un dels ponents va assenyalar que publicar en revistes de caràcter local era un bon exercici per començar a agafar rodatge en això de les publicacions però que, un cop superada aquesta fase inicial, un s’havia de centrar a publicar en revistes d’impacte científic —d’ara en endavant, revistes d’impacte. Va ser llavors quan un jove doctorand de la Universitat de Barcelona va intervenir per posar en valor les publicacions locals i la importància de reivindicar i contribuir a la història del nostre entorn. Alguns de nosaltres vam creuar la mirada: ja sabíem quina seria la resposta. En efecte, el conferenciant va agrair la intervenció i va assenyalar que, molt probablement, de totes les seves publicacions, les més llegides havien estat les publicades en revistes locals i no en revistes de renom internacional, on sovint els articles són hiperespecialitzats i acaben interessant a un perfil molt específic d’investigadors. Tot i això, si un vol fer carrera a la universitat necessita publicar en revistes d’impacte.

En altres paraules, escriure articles en revistes locals acaba sent una pèrdua de temps perquè no genera cap benefici al currículum de l’investigador que, en unes condicions laborals mediocres, ha de centrar tots els esforços a generar impacte per tal de poder tenir una mínima possibilitat de dedicar-se professionalment a la recerca. L’equació és ben fàcil: la universitat mesura la qualitat d’un investigador per l’impacte generat, i la història local no genera impacte científic.

L’interès hi és, però les dificultats són, en molts casos, insuperables per uns joves que només es poden dedicar a la recerca local en el seu temps lliure

A l’octubre del 2020, en plena pandèmia, el portal de revistes d’accés obert (RACO) i l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) van organitzar unes jornades en línia en què va intervenir Ismael Ràfols, un dels investigadors amb més impacte del món. Ràfols va ser un dels signants del manifest de Leiden (2015), que planteja la reducció dels valors bibliomètrics per fer èmfasi en els valors socials i econòmics a l’hora de calcular l’impacte de les publicacions científiques. La seva conferència va girar entorn dels nous paradigmes en els sistemes d’avaluació que estaven adoptant algunes revistes d’impacte, amb característiques ben definides: l’èmfasi en l’impacte social i econòmic, les publicacions d’accés obert i la recerca responsable. Segons el seu parer, aquest gir progressiu en els criteris de valoració podria suposar un canvi de paradigma per a les publicacions locals degut al fort impacte social que poden arribar a assolir, de manera que poden esdevenir un vas comunicant entre els investigadors i la societat.

L’anècdota del congrés de la UdG resumeix a la perfecció la disjuntiva en què es troben molts joves investigadors i investigadores, interessats a estudiar i contribuir a la història local del seu poble o regió, on han nascut, on viuen. L’interès hi és, però les dificultats són, en molts casos, insuperables per uns joves que només es poden dedicar a la recerca local en el seu temps lliure. I tot plegat en un moment de la vida en què han de dedicar part del seu contracte laboral a buscar noves convocatòries i oportunitats de feina.

Us imagineu un futur on es valori professionalment l’impacte social que genera la recerca local? Tant de bo Ismael Ràfols tingui raó, perquè estic segur que assistiríem a una nova explosió de la història local als Països Catalans en què els investigadors més joves faríem un pas endavant. Però, de moment, per a aquest col·lectiu la realitat és un altra: inseguretats, precarietat i, de tant en tant, història local.

Carlos Moruno Moyano

Doctor en Història Contemporània i professor associat a la Universitat Rovira i Virgili