Cantar com a forma de dir-nos coses, essent protagonistes en directe i sense intermediacions, és una potent forma de crear identitat personal i identitat del grup immediat.

Amb el títol d’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, entre 1922 i 1936 es va desplegar un dels projectes més ambiciosos de la cultura catalana d’aquell temps. Un projecte que, pel seu abast i dimensió i, també, pel seu caràcter col·laboratiu i a llarg termini, no té pràcticament comparació amb els d’altres països europeus. Avui, a cent anys de l’inici de la feina, cal que en fem memòria, que divulguem allò que va ser i com va quedar estroncat, i alhora que en fem una ocasió de pensar col·lectivament sobre l’acte social de cantar en la nostra societat.

Quin era l’objectiu:

«Hauríem d’arribar a una síntesi que revelés el veritable valer de l’ànima musical catalana»

Situat en aquesta visió idealista pròpia d’aquells temps, el gener de 1922 el mecenes cultural Rafael Patxot —ric industrial surer— va proposar a les entitats especialitzades en estudis folklòrics, reunits a l’Orfeó Català, el projecte de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. La primera labor prevista era «fer un corpus musical de totes les cançons populars nostres: les que ja són publicades; les moltes que hi ha recollides, emperò romanen inèdites; les que encara ignorem, per mor de que vaguen esquerpes per les nostres contrades, on caldrà sobtar-les» (carta de Rafael Patxot a l’Orfeó Català). I, a més de les cançons, aplegar danses, entremesos, rondalles, llegendes, refranys, jocs i instruments de música. La recerca havia d’arribar a cada comarca dels països de llengua catalana a través de «missions» específiques de recollida directa, de concursos de col·leccions, d’aportacions voluntàries i d’incorporacions de materials anteriors (Marià Aguiló, Rossend Serra i Pagès, Antoni Noguera o Felip Pedrell).

De 1922 a 1936 feren prop de setanta missions de recerca gràcies a parelles d’especialistes, un/una músic i un/una literat, que aplegaren més de 40.000 documents. A més, s’hi ajuntaren molts altres fons documentals de concursos i altres aportacions, fins a arribar als 60.000 documents. D’aquí en sortí la publicació de tres volums de Materials que, juntament amb les cançons, aportaven unes interessants memòries de recerca, amb milers de pàgines del que els va passar en la descoberta d’un país que, en realitat, desconeixien, i de 4.000 fotografies. També realitzaren alguns enregistraments fonogràfics en cilindres de cera, la gran majoria esmicolats amb el pas del temps, però que hem pogut recuperar sonorament en una petita part (una desena de minuts).

Hi participaren una trentena de noms, alguns molt destacats, de la música i la literatura catalanes, entre els quals Francesc Pujol, Baltasar Samper, Higini Anglès, Palmira Jaquetti, Joan Tomàs, Joaquim Puntí, Joan Sala Salarich, Miquel Ferrà, Maria Carbó, Ramon Morey, Just i Joaquim Sansalvador, Andreu Ferrer, Mercè Porta, Joan Amades, Antoni Bonell, Esteve Albert, Enric D’Aoust, Pere Bohigas, Xavier Gols o Antoni Brunet.

Ara bé, el 1936, amb l’exili de Patxot a Suïssa, la feina va quedar aturada en sec, quan havien recorregut poc més de la meitat de les comarques previstes, corresponents a tots els Països Catalans. Els materials van quedar emmagatzemats i durant dècades es consideraren perduts durant la llarga dictadura i la transició. Finalment, des de 1991 els materials han estat dipositats per la família Patxot al monestir de Montserrat i són consultables a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural de la Generalitat de Catalunya i a la Biblioteca de Catalunya. El pare Josep Massot, que en va tenir cura durant trenta anys, va reemprendre les publicacions de les memòries i de seleccions de Materials fins a completar 21 volums de Materials.

Cent anys després, què en sabem d’aquest gran projecte? Fins on va arribar i com podem encarar-lo a dia d’avui? L’any d’aquesta commemoració ha abordat tres grans objectius:

• fer conèixer la gran labor que van fer en aquells anys, especialment en les missions de recerca, i fer que la recerca tingui una divulgació cantada actual en una gran varietat de gèneres i situacions
• promoure treballs de continuació en l’estudi de l’oralitat cantada per tal d’aprofundir en allò que aleshores l’Obra del Cançoner no va poder arribar a fer, i per tal de posarho al dia amb plantejaments i tècniques contemporànies
• debatre el sentit i els efectes positius que l’acció de cantar cara a cara pot tenir en la societat actual i en la vida de les persones

Per a una societat com l’actual, tan tecnològica però que massa sovint ha deixat de banda la comunicació directa, cara a cara, que era pedra fonamental en la comunicació dels nostres avantpassats (i en la transmissió i transformació de la llengua i de la cultura), l’activitat de cantar pot tenir un valor diferent, el de «tota la vida», i alhora, amb una nova perspectiva. Cantar com a forma de dir-nos coses, essent protagonistes en directe i sense intermediacions, és una potent forma de crear identitat personal i identitat del grup immediat. És una forma comunicativa d’entendre allò que en altres esferes en diem el quilòmetre zero o el consum de proximitat, la preservació i la sostenibilitat. L’ocasió de commemorar l’inici de l’Obra del Cançoner és una magnífica oportunitat per a pensar-hi i per a fer-ne una eina —eina ben antiga!— per a la societat del present i del futur.

Jaume Ayats

Músic i musicòleg, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i comissari de l’Any de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya